02.03.2014 | 05:30
La llei del PP que desuniversalitza la justícia ha tingut en contra tota l'oposició. Considerant els percentatges de població representats al Congrés, la pràctica meitat d'Espanya impugna per retrògrada la norma dretana que torna a negar l'humanisme social a la ideologia que governa el país. Comentaris com «¿què se'ns ha perdut al Tibet?», o «ja està bé de fer el Quixot», il·lustren la misèria moral que intenten infondre disfressada de pragmatisme. Les amenaces de la Xina, principal creditor del deute públic espanyol, contra la judicialització de la barbàrie medieval consumada contra els tibetans, es van fer públiques en coincidència amb la votació parlamentària que ratifica la contumàcia de les ´dues Espanyes´.
«Homo suma, Crec que res humà no m'és aliè», va escriure Terenci 65 anys abans de Crist: «Sóc home, i res humà no pot ser-me aliè». El nostre Unamuno obre la seva ´Del sentiment tràgic de la vida´ (tan espanyol) concretant el genèric humà a l'específic home: cap home no pot ser-me estrany. Al PP li són estranys milions d'homes que han estat víctimes de genocidi al Tibet, Sàhara, Guatemala o Rwanda. I restringir la justícia universal a la defensa dels espanyols assassinats a l'estranger, tampoc no garanteix la condemna d'assassinats com el del periodista José Couso, responsabilitat de la que els EUA passen olímpicament. És molt greu que la disciplina de partit sotmeti el vot en consciència dels diputats, com s'ha vist amb l'entrada a la guerra de l'Iraq i veiem ara amb les restriccions a una llei del Consell General del Poder Judicial, la proposta de llei antidesnonaments, la de l'avortament, etc. La separació de poders és un conte i la raó suprema de la partitocràcia, una trista realitat. Així ens va.
Només cal una amenaça econòmica o política perquè el Govern es plegui en detriment de la consciència responsable que anteposa l'ideal humanista a les conveniències conjunturals. Aquesta forma de perversió empobreix incalculablement la nostra democràcia, com a expressió d'un despotisme aritmètic que se subordina als imperialismes encara exercents. El més noble de la idiosincràsia espanyola es descriu al símbol immortal del Quixot, i menysprear el quixotisme és impugnar la nostra essència. En termes realistes, la solidaritat i la generositat són al nostre ADN. Negar-ho per no irritar els poderosos és tant com desubicar-nos al tot global amb resolucions lacayunes. Per això el valor moral del compromís d'abolir les normes contra natura quan canviï el signe de la majoria.
