Drets Humans
La massacre del 10 de març de 1959
Comemoració de l'aniversari de l'aixecament del poble tibetà
El 10 de març de 1959 d'una manera espontània va sorgir una manifestació pacífica gegantina als carrers de Lhasa, on es demanava la independència del Tibet i el final de la repressió xinesa, aquesta va ser brutalment aixafada pels xinesos; s'estima que 87.000 tibetans van morir.
El Dalai Lama i els seus familiars van haver de disfressar-se per aconseguir escapar-se de les tropes xineses. El 28 de març d'aquell any, el xinès Zhou Enlai va anunciar que el Tibet estava sota control xinès. Poc després els xinesos van nomenar el Panchen Lama cap d'estat. El Dalai Lama va travessar la frontera amb prop de 100.000 tibetans. Es van establir a Dharamsala, al nord de l'Índia, on van fixar el nou govern en exili, així com la seu del monestir personal del Dalai Lama, el Namgyal.
El govern indi va oferir terres a l'estat de Karnataka (al sud del país), on actualment hi ha a prop de 10.000 exiliats i on es van construir noves seus per als monestirs de Drepung, Sera i Ganden. 21 d'octubre, L'Assemblea de les Nacions Unides va aprovar una resolució que deplorava la supressió dels drets humans al Tibet. El 9 de març de 1961 es va aprovar una resolució similar.
Al 1962 una part del Partit Comunista Xinès va exigir que el Panchen Lama qualifiqués el Dalai Lama com “reaccionari i traïdor”. Tot i això el Panchen Lama va enviar un document a les autoritats xineses on descrivia la destrucció sistemàtica que estava patint el Tibet. Poc després el Panchen Lama va ser empresonat i només seria alliberat a 1977.
Al 1965 el Tibet va ser convertit formalment en una regió de la República Popular de la Xina i Pequín va anunciar que la regió hauria de patir una ferma transformació socialista. Durant la Revolució Cultural, la guàrdia vermella maoista va intensificar la persecució antireligiosa i van destruir milers de monestirs i monuments budistes.
A finals de la dècada de 1970, després del final de la Revolució Cultural, La Xina va mitigar gradualment la seva política cap al Tibet. Entre 1979 i 1984, el Dalai Lama va enviar dues delegacions a Pequín, intentant arribar a un acord. Aquestes converses no van arribar a res concret ja que, els xinesos, només volien discutir el retorn del Dalai Lama al Tibet i no els problemes de drets humans, situació legal, repressió, etc.
Els xinesos van admetre a 1980 que el Tibet havia estat governat malament i van anunciar reformes a la regió, van permetre les activitats religioses i van reconstruir alguns monestirs destruïts per la guàrdia vermella en un esforç per millorar les seves relacions amb el poble tibetà.
A l'octubre de 1987 i maig de 1993 hi va haver violentes manifestacions de protesta contra el govern xinès, les autoritats xineses van respondre amb diverses mesures com la repressió violenta de la dissidència, la severa supervisió de l'activitat religiosa i la immigració de colons xinesos de l'ètnia han de superar en nombre la població nativa.
El 24 de gener de 1989 el Panchen Lama va condemnar la invasió Xina dient que havia portat “més destrucció que beneficis”; quatre dies després moria d'un supòsit “atac de cor”. Al cap de pocs dies el seu mestre i alguns familiars també morien víctimes d'un “atac de cor”. Al març la Xina va imposar la llei marcial i, pocs mesos després va succeir la matança d'estudiants xinesos a Pequín. Aquest mateix any, el Dalai Lama va rebre el Premi Nobel de la Pau sent, des d'aquell mateix instant, durament criticat i insultat pel govern xinès. (Tant el Dalai Lama com a qui li havien concedit el premi). A l'agost de 1993 es van mantenir converses entre els xinesos i els representants del Dalai Lama, si bé no van aconseguir canvis substancials en la política xinesa.
La bandera del Tibet
La bandera nacional tibetana, un dels símbols prohibits per les autoritats xineses, està connectada íntimament amb els cognoms del Tibet i té una antiguitat de milers d'anys.
Aquesta versió de la bandera del Tibet va ser introduïda a 1912 per S. S. el Tretzè Dalai Lama, Tubten Gyatso (1875-1933), sent la bandera oficial del Tibet amb antelació a la invasió xinesa de 1950.
El seu significat
- El triangle blanc, representant una muntanya de neu, simbolitza a la nació Tibetana coneguda com “la terra envoltada de muntanyes de neu”.
- Els sis raigs vermells simbolitzen les sis tribus Tibetans originals; alternades amb raigs blaus que simbolitzen les seves divinitats protectores.
- El Sol simbolitza la Llibertat i la Felicitat.
- Els dos lleons de les neus simbolitzen els homes i les dones Tibetans protegint les tres joies del refugi budista: Buda, els seus ensenyaments (Dharma) i la seva comunitat (Sangha).
- El símbol circular de dos colors simbolitza l´equilibri entre el cos i la ment.
- La vora groc, opcional, simbolitza la florida del budisme en totes direccions.
L'himne del Tibet (Gyallu)
Gyallu és l'himne nacional Tibet i se centra en la resplendor de Buda. El text va ser escrit pel Venerable Triyhang Rimpoché al voltant de 1950, però no és clar exactament quan va ser utilitzat per primera vegada el modern himne del Tibet, ja sigui mentre el país estava encara sota el control del Dalai Lama oa la primera administració del govern a l'exili, després de la invasió per part de la Xina.
La primera notícia d?un himne (presumiblement aquest) és de l'època de 1949 a 1950 (quan el país ja s'enfrontava a l'amenaça d'una invasió xinesa) i es va presentar en el marc de reformes que s'havia engegat per enfortir el sentiment patriòtic del poble tibetà. Un altre informe assenyala que l'himne es va presentar al 14 º Dalai Lama en 1960, després que s'exiliés.
Independentment de la data d'adopció de l'himne esmentat, es diu que la melodia està basada en una peça molt antiga de la música sagrada del Tibet, i la lletra és del tutor de Sa Santedat el Dalai Lama, el Venerable Triyhang Rimpoché.
Aquest himne ha estat utilitzat pels tibetans a l'exili des de la seva aprovació, però és estrictament prohibit que s'utilitzi dins de la Regió Autònoma del Tibet, sota pena de mort.
La lletra de l'Himne Tibetà
Gyallu
Si Zhi Phen De Dö Gu Jungwae Ter
Thubten Samphel Norbue Onang Bar.
Tendroe Nordzin Gyache Kyongwae Gön,
Trinley Kyi Rol Tsö Gye,
Dorje Khamsu Ten Pey,
Chogkun Jham Tse Kyong,
Namkö Gawa Gyaden,
ü-Phang Gung la Regh
Maledicció Dezhii Nga-Thang Gye
Els cabells famolencs,
Sum Gyi Khyon La
Dekyi Dzogden Sarpe Khyap.
Quins cabells i roba vas triar?
Thubten Chog Chur Gyepe
Dzamling Yangpae Kyegu
Zhidae Pel La Jör.
Bhöd Jong Tendro Getzen Nyi-o-Kyi
Trashy O-Your Butterfly Zi,
Nag Chog Goodfeet Yul Ley,
Gyal Gyur Chig.
Traducció al castellà de l'Himne Tibetà
Gyallu
Com a tresor que concedeix tots els desitjos de felicitat i benefici,
deixeu que la paraula del Buda s'elevi, com a diamant refulgent.
Oh Protectors!, Vosaltres que vetlla per l'immens regne de la
Doctrina i dels éssers, que pugui estendre el seu amor
i compassió, com a oceà, sobre el món i l'univers.
Que el cap de l'Emperador, coronada per cent veritats,
abasti el zenit i que cobreixin d'alegria i felicitat infinites
el conjunt de les tres províncies tibetanes, per
que la prestigiosa glòria del poder espiritual i temporal irradiï.
Que irradiï l'ensenyament del Buda a les deu adreces
i que porti la felicitat i la pau a tots els éssers dels universos.
Que les qualitats de la Doctrina i del poble del Tibet
resplendeixin com un sol de cent mil raigs benefactors.
Que el seu brillant poder sigui victoriós al combat
contra la fosca ignorància i que guardi per sempre
la independència del Tibet.
Gendun Choekyi tu mateix
XI Panchen Lama del Tibet
Gedun Choekyi La meva ment no hi era 6 anys quan el govern xinès el va segrestar juntament amb la seva família pocs dies després d'haver estat anomenat XI Panchen Lama per SS. el Dalai Lama.
Això passava a 1995 i convertia Gendun Choekyi Nyima al presoner polític més jove del món.
Onze anys més tard, encara que ningú sap on és ni com es troba.
El títol de “Panchen Lama” es dóna al cap espiritual que ve en segon lloc a la jerarquia del budisme tibetà, després del Dalai Lama.. “Panchen” és una paraula que ve del terme sànscrit “Pandita”: que significa savi i , i del tibetà “chenpo”: gran,. Pels tibetans els Panchen Lama són les emanacions del Buda Amitabha, el Buda de la Infinita Llum. No tenen responsabilitats polítiques, encara que són els encarregats de dirigir la cerca dels nous Dalai Lama.
El 14 de maig de 1995, després de sis anys de recerca i consultes, SS. el Dalai Lama va anunciar que havia trobat el nou Panchen Lama: Gendun Choekyi tu mateix, nascut el 25 d'abril de 1989 a la localitat de Lhari (Tibet). El nou Panchen Lama, de família humil, va passar totes les proves a què va ser sotmès per a la seva verificació com l'onzena reencarnació del Panchen Lama.
El 17 de maig, tres dies després de la seva proclamació, Gendun i la seva família van desaparèixer. Durant un any, el govern xinès no va voler donar cap informació del lloc on hi havia el nen i els seus pares. El 28 de maig de 1996, l'agència oficial de notícies xinesa Xinhua va anunciar que Gendun estava “sota la protecció del govern a petició dels seus pares, a causa del risc de ser segrestat per separatistes”. En realitat, el 17 de maig de 1995 un grup especial de l'exèrcit xinès, en una operació sorpresa i amb aterratge de nombrosos helicòpters al llogaret de Gendun, va aconseguir segrestar el petit lama i traslladar-lo a un lloc desconegut dins el territori xinès.
El 29 de novembre de 1996 el govern xinès va anul·lar el nomenament del Panchen Lama fet per SS. el Dalai Lama i, alhora, anunciava el seu propi nomenament al càrrec de Panchen Lama a la persona de Gyaltsen Norbu, un nen de la mateixa edat que a Gendun i que, aleatòriament, era el fill d'un membre del Partit Comunista Xinès.
Trobaràs més informació (en anglès):
www.tibet.ca/panchenlama/
(web oficial del Panchen Lama)
www.tchrd.org
www.casadeltibetbcn.org
www.savetibet.org
www.tibetoffice.org
El Camí Mitjà
Introducció a la política del Camí Mitjà i la seva història
Publicat pel Departament d'Informació i Relacions Internacionals, A.C.T., Dharamsala (Índia)
Sa Santedat el Dalai Lama va plantejar la Proposta del Camí Mitjà per resoldre de manera pacífica el conflicte del Tibet i proporcionar estabilitat i convivència als pobles tibetà i xinès basant-se en la igualtat i la cooperació mútua. Aquesta també és la política adoptada democràticament per l'Administració Central Tibetana i el poble tibetà a través d'una sèrie de debats mantinguts durant un llarg període de temps.. Aquesta breu introducció a la política del Camí Mitjà i la seva història està adreçada al poble tibetà, dins i fora del Tibet ia totes les persones interessades en aquest tema, per oferir una millor comprensió de les qüestions implicades.
Significat de la proposta del Camí Mitjà
El poble tibetà no accepta la situació actual del Tibet dominat per la República Popular de la Xina, però tampoc pretén la independència del Tibet, tot i ser un fet històric. L'estratègia és trobar un terme mitjà i un sistema per aconseguir una autèntica autonomia, dins de l'estructura de la República Popular de la Xina, per a tots els tibetans que viuen a les tres províncies que tradicionalment formaven el Tibet. Això es coneix com la Proposta del Camí Mitjà, una posició imparcial i moderada que salvaguarda els interessos vitals de totes les parts implicades. Pel poble tibetà representa la protecció i conservació de la seva cultura, religió i identitat nacional; per al poble xinès, la seguretat i integritat territorial de la pàtria i per als països veïns i altres països significa comptar amb fronteres pacífiques i relacions internacionals.
Història de la proposta del Camí Mitjà
Tot i que l'Acord dels Disset Punts entre el Govern Tibetà i la República Popular de la Xina no es va aconseguir en igualtat de condicions o en consentiment mutu, Sa Santedat el Dalai Lama-en interès del benefici tant del poble tibetà com el xinès- a 1951 i durant vuit anys va estar fent tot el possible per arribar a una solució pacífica amb el Govern xinès. Al 1959, després de la seva arribada a la regió de Lokha juntament amb el Kashag, fins i tot llavors Sa Santedat va seguir en el seu afany de negociar una solució amb els dirigents de l'exèrcit xinès. Els seus intents de complir amb els termes de l'Acord dels Disset Punts són comparables a la Proposta del Camí Mitjà. Lamentablement l'exèrcit xinès va desencadenar una dura ofensiva militar a Lhasa, la capital del Tibet, i aquest fet va convèncer Sa Santedat el Dalai Lama que ja no hi havia esperança de convivència amb el Govern Xinès. Sota aquestes circumstàncies, no va tenir cap altra opció que buscar refugi a l'Índia i des d'allà, a l'exili, treballar per a la llibertat i la felicitat de tots els tibetans.
Al cap de poc temps de la seva arribada a Tezpur, (Índia) el 18 d'abril de 1959 Sa Santedat va emetre un comunicat en què explicava que l'Acord dels Disset Punts va ser signat sota coacció i que el Govern Xinès havia violat deliberadament els termes de l'acord. Per tant Sa Santedat va manifestar que a partir d'aquell dia l'acord seria considerat nul i sense efecte i que vetllaria per la restauració de la independència del Tibet. Des de llavors i fins 1979, l'Administració Central Tibetana i el poble tibetà van adoptar la política de reclamar la independència per al Tibet. No obstant això, el món en general ha anat convertint cada cop més en interdependent, políticament, militarment i econòmicament. Per tant hi ha hagut grans canvis a l'estatus d'independència de països i nacionalitats. A la Xina segurament també hi haurà canvis i arribarà el moment en què les dues parts entaularan negociacions. La seva Santedat des de fa molt de temps creu que per resoldre el problema del Tibet a través de les negociacions, és més convenient canviar la política de la restauració de la independència del Tibet cap a una proposta que beneficiï tant la Xina com el Tibet.
Braçalet Rangzen
A la creença tradicional tibetana, Això-Mik Good Drill (Nou “Ulls d'aigua trenats”) té el poder de protegir-te del mal. Utilitzant els nou “ulls” en forma d'amulet, joia o teixint els mateixos sobre la roba es converteix en una arma contra el mal i les forces demoníaques.
El disseny consisteix en fils blancs i negres (llum i foscor) entreteixits formant “ulls”. Els dos colors representen les dues deïtats protectores del Tibet. Els tibetans també creuen que fer servir un braçalet amb els nou “ulls” al canell, per on flueix el pols essencial del cos, dóna protecció contra els desordres nerviosos.
Els homes al Tibet cusen diligentment els nou “ulls” a les seves fones. Creuen que això augmenta el poder de la fona i la fa una arma més efectiva. De fet, una fona és una de les nou antigues armes de Dra-lha, el Déu de la Guerra.
Al 1988, dirigits pel ja mort Yulo Dawa Tsering (Ven. Yulo Rimpotxé), els presoners polítics tibetans van començar a utilitzar braçalets amb els nou “ulls” per protegir-se dels “malvats” xinos, vists pels tibetans no només com els seus opressors sinó també com l'enemic del Dharma. Era també una protesta silenciosa contra les atrocitats xineses al Tibet i una marca de solidaritat entre ells. Sense saber aquesta simbologia, el guàrdies de les presons també van començar a utilitzar els braçalets, potser perquè ho van veure com un costum “autòcton” excèntric però inofensiu. Però, quan es van adonar del seu significat, les autoritats de la presó en van prohibir l'ús immediatament. Quan es trobava un presoner utilitzant el braçalet era castigat, molts eren torturats i fins i tot se'ls allargava la condemna.
Popularment coneguda com “Rangzen” o “Braçalet de la Llibertat”, aquest símbol de resistència contra l'opressió i la seva lluita contínua per la llibertat, és usada a tot el món pels tibetans i pels qui els recolzen. Usar el “Braçalet Rangzen” és una manera de mostrar que coneixes i que t'importa la lluita del poble tibetà per la seva independència.
Tradicionalment, el braçalet es regala.
Un altre genocidi al Tibet? *
*(Article de CARLOS PASTOR publicat el 26-04-2010 en El Punt Barcelona – El Punt Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre – EL Punt Comarques Gironines).
Després de seixanta anys de domini sobre el Tibet, el govern de Pequín continua implacable. Les revoltes tibetanes de 1959, 1987 i 2008 es conserven a la memòria com a paradigmes patriòtics contra el jou invasor. Successivament, La Xina ha donat un cop de porta a qualsevol proposta autonomista. La cimera del mes de febrer entre el Dalai Lama i el president dels EUA, Barack Obama, va ser com un raig de llum enmig de la foscor. Però hi haurà un abans i un després, arran d'aquesta reunió, per a un Tibet tan castigat?
L'al·legat nord-americà en defensa de la causa tibetana es produeix en una atmosfera d'arxicrònica paràlisi en les relacions sino-tibetanes i desperta una infinitat d'interrogants sobre el futur del Tibet, com si la Xina continua aplicant hi ha la repressió, des de la fatídica revolta de 2008, o si els crims del govern xinès en aquest país es poden qualificar de genocidi.
Dos anys després de la revolta de març de 2008, La Xina continua impertorbable l'obsessió invasora. Tots els intents de diàleg han fracassat. Si aquesta reunió esdevenia un fil d'esperança, la realitat diària confirma una tensió estratosfèrica.
El que passarà només es pot interpretar fent una mirada retrospectiva: quina ha estat la política xinesa sobre la seva colònia durant cinquanta anys de domini?
Després d'al·legar l'alliberament de milions d'esclaus com a pretext per conquerir el Tibet, el govern de Pequín va iniciar un procés de propaganda escudada en aquest fals missatge, segons el qual el poble clamava llibertat del règim budista. Mentre que la Xina va exigir una negociació com a epíleg del conflicte, en un escull sense sortida, el Tibet va ser compel·lit a concertar una autonomia limitada per a algunes regions, i les altres van quedar sotmeses com a províncies xineses, antigament tibetanes, i despullades d'autonomia.
La fictícia política autonòmica aviat es va veure com una clara sinització, amb l'aspiració de neutralitzar la contraofensiva i conquerir l'adhesió territorial i popular. Amb l'efecte de disturbis, revoltes i manifestacions per tot arreu.
Com a colofó, el 10 de març de 1959 una pacífica manifestació independentista de 30.000 tibetans va acabar en revolta. S'escrivia així el pròleg de l'aixecament tibetà, posteriorment sufocat per la Xina, amb el resultat de més de 10.000 tibetans assassinats en només tres dies.
Aixafada la revolta, l'altiplà tibetà va quedar amarat de la consigna de purificació cultural, consagrada fins a l'extremisme.
Des de llavors, cada any els tibetans surten al carrer per rememorar els fets. L'últim episodi violent va tenir lloc al març de 2008, quan monjos i civils es van manifestar en memòria de la revolta del 59. Com havia passat llavors, l'exèrcit va reprimir la multitud, i va imposar la llei marcial fins a l'Himàlaia de la violència. A la suma de víctimes civils innocents, s'hi van afegir llistes de sospitosos, registres d'habitatges, detencions, confinaments i tortures de civils, el decret de fer onejar la bandera xinesa a tots els edificis i les identificacions policials de civils.
Els monjos només podien sortir del monestir amb permís policial, i tenien els telèfons punxats. Aquest panorama de llei marcial, posterior a la revolta, va quedar silenciat pels mitjans. Dos anys després, la violència continua al Tibet.
En definitiva, , de l'endèmic conflicte tibetà només se'n pot fer un diagnòstic: repressió. Des de la invasió de 1950 fins 1980, han mort més d'un milió de tibetans. Entre aquests ciutadans, 175.000 han mort a la presó, fins 156.000, en execucions sumàries; 413.000, de gana; 92.000, per tortures, i 10.000, per suïcidi a les presons. Privats del dret d'autodeterminació i amb la identitat nacional negada, qualsevol manifestació pública de protesta dels tibetans és concebuda com una il·legal subversió separatista, que implica detenció i presó.
De la mateixa manera, s'ha prohibit qualsevol celebració i expressió d'afirmació tibetana; trencar aquestes consignes comporta la pèrdua de feina, i en el cas dels monjos, l'expulsió del monestir. Els tibetans que parlen amb estrangers, canten cançons tibetanes o clamen pel retorn del Dalai Lama acaben empresonats, i els que enxampen amb alguna imatge del propi cap del budisme tibetà són sancionats amb una multa de 1.000 iuans.
La Xina ven davant la galeria internacional un Tibet complaent i contrari a la tornada del Dalai Lama, tergiversant la realitat del poble. Darrere d'això hi ha el servei de censura xinès i l'organisme del Front Unit. Aliats del règim, destrueixen tota crítica governamental, amb la cinematogràfica i digital propaganda xinesa, fins i tot censurant webs contraris al govern. S'hi afegeixen els 80.000 cibernautes, guerrilles nacionalistes, mercenaris subornats pel règim, que introdueixen virus a portals contraris a la Xina. A la negada llibertat ideològica, informativa i d'expressió, s'hi afegeix la prohibició de desplaçament. Tots els tibetans tenen vetat el passaport i prohibit sortir de la Xina. De la mateixa manera, més de 150.000 refugiats tibetans que han eludit la persecució xinesa no poden tornar al seu país.
Amb la petició d'entrada i de sortida s'exigeix un visat annex que inclou una investigació policial, amb interrogatori sobre comportament i ideologia. S'adopta un tràmit de vestit democràtic que encobreix un rosari d'obstacles per impedir el moviment dels tibetans. Tot això empeny a l'èxode 3.000 evadits mensualment, a destinacions com l'Índia, Nepal i Bhutan. Al camp de la propietat, fins al 2007 més de 60.000 nòmades tibetans han estat desplaçats de les seves terres. A canvi de 500 iuans mensuals per deu anys. Subvencions irrisòries pel valor de la seva propietat. Qualsevol intent de reclamar una millor recompensa és desestimat per por de represàlia.
Al Tibet es produeixen milers d'execucions, detencions silenciades, tortures, arrestos arbitraris de monjos, pagesos i ancians, i fins i tot la desaparició de menors, molts torturats. I presoners polítics. Els tibetans renuncien a lluitar pels seus drets, cosa que fomenta encara més l'abús de poder per impartir el terror. En paral·lel, la revolució cultural ha implicat la depuració cultural, religiosa i humana, amb més de 6.000 temples destruïts i monjos assassinats o empresonats. En definitiva, , més de quaranta anys de repressió religiosa.
Des del principi, la revolució va aplicar una oberta supremacia de celebracions xineses. Aquesta política d'eradicació cultural també ha afectat els festivals musicals, els debats religiosos i la forma de vestir tradicional. Una altra víctima del despotisme xinès és el patrimoni ambiental. Memòria històrica, paisatge, espai públic i de veneració sagrada han estat alterats amb lobertura de prop de 2.500 mines, i el subsòl tibetà ha convertit en una flama de 600.000 milions de iuans. Fent cas omís de l'amenaça per a l'ecosistema, La Xina s'escuda en el progrés evolutiu imparable. Emmascarant la premeditada argúcia d'eradicar el patrimoni arqueològic, ambiental, històric i urbanístic tibetà, per una banda es falseja la memòria històrica del Tibet per als turistes, i de l'altra es destrueix patrimoni urbà i ambiental amb una pragmàtica meta: aniquilar la cultura i la identitat del Tibet per arribar al K2 de domini.
Conclusió
En vista del passat i del present del paisatge tibetà, podem inferir un possible veredicte a l'interrogant exposat al preludi d'aquesta crònica: es podrien qualificar de genocidi, els crims de la Xina? La Carta de Londres de 1945 va definir genocidi d'aquesta manera: «Crimen en contra de la humanitat, assassinat, extermini, esclavitud, deportació, així com destrucció dun grup nacional, ètnics, racial o religiós; incloent la mort o la lesió de la integritat física o moral. »Doncs bé, a 1960 la Comissió Internacional de Juristes de l'ONU va batejar la praxi xinesa com a «genocidi religiós».
Les dades següents reforcen la sentència de 1960: entre 1959 i 1960 fins 87.000 tibetans van ser assassinats al centre del Tibet. La invasió va provocar la mort de 5.700 soldats tibetans, i els 2.000 supervivents van ser conduïts a camps de concentració i de treballs forçats. Si la població de Lhasa havia arribat a 300.000 habitants, avui les dues terceres parts són xineses.
Al 2003 es va fer l'estimació que al Tibet històric hi havia 6.000.000 dels tibetans, i que els no tibetans arribaven a 7.500.000. Al 2002 l'administració xinesa al Tibet era integrada per un 66% de xinesos i un 16% dels tibetans. D'altra banda, cap tibetà no pot accedir a alts càrrecs del Partit Comunista del Tibet. Podem confirmar, doncs, que el govern de Pequín ha perpetrat persecució religiosa, destruint santuaris i manipulant la imatge budista; política, torpedinant la identitat nacional i el dret a l'autodeterminació, i ètnica, aniquilant la cultura tibetana. Corroborada la tesi, podem casar la política xinesa amb el genocidi. La repressió iniciada sota l'ocupació va arribar disfressada amb l'estendard de l'avantguarda. L'argument del progrés ha servit com a pretext per legitimar la invasió. Estratagema encobridor d'una colonització progressiva i d'un genocidi camuflat per fer créixer l'imperialisme xinès. Així és com ha actuat fins ara.
Hi ha hagut transformacions? Sí, econòmiques i al servei exclusiu de la Xina. En canvi, cap a l'àmbit de la política. Mentrestant, la comunitat internacional, víctima del temor i de l'amnèsia moral en relació amb el poder del llaminer mercat xinès, calla i accepta l'autoritarisme de Pequín. Les perspectives de futur, lluny de la intransigència o la submissió al govern de Pequín, transiten per canals pacífics, ja sigui el boicot econòmic o l'equilibri espiritual i pragmàtic humà. Ara bé, mentre la Xina atempti contra els drets i llibertats, erosioneu la identitat tibetana, insultar el Dalai Lama, efectueu campanyes de reeducació patriòtica i impedeixi el dret d'autodeterminació, aplicarà genocidi. Mentre la Xina no actuï d'acord amb els principis de l'ONU, qualsevol canvi d'horitzó serà impossible. Poc poden fer les reunions ovals. El futur és, exclusivament, a mans de la Xina. Podrà canviar d'actitud respecte al Tibet? Només el clima polític té la resposta. La resta són meres hipòtesis, apostes per als amants de la política.
LHAKAR: dimecres blanc de la solidaritat amb el Tibet
Fa uns anys, al Tibet va néixer un moviment de resistència popular contra la creixent colonització cultural xinesa.
Els dimecres, la població tibetana va començar a boicotejar els productes Made in China ia fer accions d'afirmació tibetana. D'aquesta manera, els tibetans no compren a les botigues xineses ni van als seus restaurants, vesteixen la roba tradicional (xuba), parlen en tibetà, escolten la seva música i llegeixen en la llengua, no mengen carn a tot el dia i cuinen plats típics de la seva cuina… Aquest acitivisme senzill i de baix risc, a poc a poc, es va anar estenent per tot el territori del Tibet i, avui, ha traspassat les seves fronteres. Se'l coneix amb el nom de LHAKAR, paraula tibetana que es tradueix literalment com “Dimecres Blanc”. Dimecres és el dia auspiciós, favorable, del Dalai Lama.
Per promoure el moviment LHAKAR a Catalunya, la Fundació Casa del Tibet, de Barcelona, anima tots els amics i simpatitzants del poble tibetà a dur a terme, els dimecres, accions de solidaritat amb el poble tibetà.
Què podem fer?:
- No anar a dinar a restaurants de menjar xinès ni restaurants regentats per xinesos.
- No comprar productes Made in China.
- Trucar o escriure al Consolat de la Xina a Barcelona oa l'Ambaixada de la Xina a Madrid demanant que es respectin els Drets Humans al Tibet.
- No menjar carn i seguir una dieta vegetariana.
Dades d'interès:
Consolat de la Xina a Barcelona
calle de Lleó XIII, 34
08022 Barcelona
Una pèrdua.: 93 254 70 70
Ambaixada de la Xina a Madrid
carrer Arturo Soria, 113
28043 Madrid
Una pèrdua.: 91 519 31 92
Dia i hora: Dimecres laborables de 18 a 19 h
Lloc: Plaça Universitat de Barcelona
Contacte: admin@casadeltibetbcn.org +34 93 207 59 66 (horari oficina de 16:30 h a 20:30 h)
Organització: Fundació Casa del Tibet