Llegir original en anglès: El Tibet està cremant
de Xu Zhiyong
12 de desembre de 2012
Beijing–Al voltant del migdia del 19 de febrer, Nangdrol de 18 anys, es va calar foc a prop del monestir de Zamthang a la ciutat de Barma al nord-est del Tibet. En una nota que va deixar, ell va escriure: “Em calaré foc pel benefici de tots els tibetans”. Referint-se a la majoria xinesa Han, com “dimoni” va afegir, “és impossible viure sota la llei del mal, impossible suportar aquesta tortura que no deixa cicatrius”.
Durant els darrers tres anys, quasi 100 monjos i laics tibetans s'han calat foc; 30 ho van fer entre el 4 de novembre i el 3 de desembre. El govern xinès està buscant aturar aquesta onada d'immolacions aturant tibetans que acusa de ser instigadors. Mentrestant, la tortura sense cicatrius continua.
Vaig visitar el llunyà oest de la Xina per primera vegada fa 21 anys amb amics de la universitat. Aleshores almenys lluïa pacífic, Però ara, tristos notícies arriben diàriament. Quan vaig tornar a l'octubre, un jove monjo em va convidar a visitar el monestir. Passant un lloc de control amb un cartell vermell on es llegia Manteniment d'Estabilitat Demana Ràpida Resposta en Emergències, ell em va dir quant odiava la mirada dels soldats armats.
Com que un camí estava tancat per construccions, vaig haver d'esperar fins a la nit per enganxar un viatge a Barma, on Nangdrol havia viscut, a unes 30 milles. Jo era el tercer passatger a la interlocutòria; els altres dos eren joves tibetans.
¿Vosaltres sou budistes?” els vaig preguntar. Un d'ells em va mostrar un penjoll amb la foto del Dalai Lama que va treure del pit. “Ell és la nostra veritable Santedat”, va dir
“¿Has escoltat sobre les autoimmolacions? ¿Cremar-se un mateix? Vaig preguntar vacil·lant, abordant el tema finalment.
“Disculpin-me, ¿però vostès odien els Han?” Els vaig preguntar perquè Nangdrol havia fet servir els termes “dimonis Han” a la seva nota suïcida. Ells haurien escoltat sobre Nangdrol. Quan els vaig dir que hi era per visitar els pares de Nangdrol per expressar-los la meva tristesa, ells em van dir més.
Van dir que havien estat al lloc, com centenars de tibetans han fet. La gent havia disposat carpes blanques a la intersecció on ell va morir. “Ell és el nostre heroi” va dir un.
Era fosc quan vam arribar a Barma. En un pal de llum, un dels meus companys passatgers va preguntar a un home per la direcció però es va acomiadar amb la mà. En una cruïlla de camins, ell els va preguntar a dos homes amb moto i va esclatar una discussió. Un monjo va venir a la finestreta a examinar-me.
“Perdó” va dir el meu company passatger, “ells m'estan renyant per portar-te aquí”. Una minivan es va acostar. Dos homes en van saltar i el van reprendre amb indignació. La por i l'hostilitat envoltaven el lloc a la nit.
“Nosaltres som tibetans” va dir de sobte i vam deixar Barma en silenci per passar la nit en un poble proper. “Som budistes, però no podem anar a Lhasa sense permís”. Anys enrere, podies veure molts tibetans en el seu pelegrinatge a Lhasa, però ja no.
L'endemà, vaig tornar a Barma. Li vaig preguntar a un jove monjo, en el camí a buscar aigua, sobre Nangdrol. Ell em va portar a un atzucac on un monjo de mitjana edat estava assegut en una cantonada amb les cames creuades. Ja que jo no tenia una foto de Nangdrol amb mi, ell va dir que no podia ajudar-me.
Un monjo adolescent va preguntar a diversos dels seus parells però no va aconseguir respostes. Els transeünts van negar amb els seus caps. En una construcció, ningú havia sentit sobre ell tampoc. A l'escola elemental vaig preguntar a un soldat armat que vigilava una porta. Havia llegit que Nangdrol era estudiant. El soldat va suggerir que provés al següent complex on una bandera xinesa volava, però la gent em va dir que a la ciutat no hi havia escola secundària.
El camí de tornada a Barma va ser obert només des del migdia fins a la 1 p.m. Havia de marxar. Al llarg d'un rierol, una filera d'àlbers gaudia el sol daurat, i un grup de joves monjos en túniques carmesíes estaven celebrant una classe. De mala gana vaig pujar a un taxi. Havia estat a molts llocs al llarg dels anys però mai em vaig sentir tan perdut.
Vaig aturar el taxista al voltant d'un mil carrer avall quan vam passar per un llogaret amb un pendent. Després dels meus repetits precs, el propietari d'un comerç al camí, em va donar indicacions sobre la casa de Nangdrol. Amunt, al vessant, una parella de gent gran va assenyalar la casa.
Era una petita casa de tova, amb banderes de pregària volant en un dels costats de la propietat. La porta de ferro estava tancada.
Una dona de mitjana edat amb un nen, que va passar caminant, va dir que havia conegut Nangdrol. Els seus pares ara viuen en una granja de bestiar lluny, va dir. El dia de la seva mort, ell vestia robes noves, i estava acabat de banyar, amb un nou tall de pèl. Li va preguntar a la gent si era maco.
No sabia com més expressar el meu condol. Vaig demanar a la dona que li donés 500 iuans (80 USD aprox.) als pares de Nangdrol, fent-los saber que un xinès Han havia anat a expressar els seus respectes.
Lamento que nosaltres els xinesos Han estat en silenci mentre Nangdrol i els seus companys tibetans està morint per llibertat. Som víctimes nosaltres mateixos, vivint allunyats, en lluites internes, odi i destrucció. Compartim aquesta terra. És la nostra casa compartida, La nostra responsabilitat compartida, El nostre somni compartit, i serà el nostre alliberament compartit.-
Xu Zhiyong, és advocat i defensor dels drets humans, és el fundador de Gongmeng, Iniciativa de Constitució Oberta.
