Thubten Wangchen (Tibet, 1954), monjo budista director de la Casa del Tibet de Barcelona, exhibeix un riure desproporcionat. No és en cap moment un somriure tímid, sinó una riallada franca i expansiva. La meditació diària des que era petit li ha conferit un gest reflexiu i alhora generós i agraït que aquesta característica del seu somriure intensifica. Wangchen és el representant del Tibet a Espanya. La seva trajectòria és dramàtica. No recorda la seva mare, que va morir en un camp de treball quan ell tenia sol 4 anys. Expulsats del Tibet i refugiats amb la família a l'Índia, va viure demanant almoina pels carrers. El pare va aconseguir portar-lo a l'escola, i d'aquí el seu anglès i formació, que va ser possible gràcies al govern de l'Índia.
Quan era adolescent va entrar al Monestir de Namgyal on vivia l'actual Dalai Lama. Va viure allà 11 anys. I arran de les visites d'uns quants catalans a l'Índia, uns “hippies”, diu ell, va acabar venint a Catalunya perquè aquests li van insistir. El Dalai Lama ho va veure pertinent, i ja és aquí des de fa dues dècades. A Wanchen li agrada parlar amb la gent jove que, interessats, li fan preguntes sobre el Nirvana, el desig, l'èxit, el sexe. El desig s'ha d'apagar, el sexe no es practica sent monjo perquè es guarda el celibat, i el Nirvana tots ho esperen i per això treballen, mediten, pensen i actuen amb perseverança. És monjo, i com a tal porta una vida d'austeritat i de renúncies. A la Casa del Tibet, al bell mig de l'Eixample, s'acosta gent religiosa, gent espiritual i també agnòstics. Wangchen situa l'espiritualitat al cim de les aspiracions. Si ets espiritual i religiós, molt millor, però si ets només religiós no és partidari de la religió sense una real vida espiritual que et treballi internament i canviï per millor la vida dels altres. El visitem amb un grup de joves que estudien governança global i religions, i ens va demanar que siguem feliços. I va recordar que ser feliç pot passar per ser el que al món anglosaxó es diu ser un “perdedor”, un perdedor. De vegades, suggereix, cal claudicar, deixar passar, acceptar alguna humiliació, sempre amb dignitat. Els alumnes no ho acabaven d'entendre, i ell repetia que el problema d'algú que et vol fer mal és seu, no teu. Que ja veurà què és bo, perquè el karma no perdona, i si ha fet mal, haurà de redimir-ne la culpa.
Amb la visió budista (que també és política) que desprèn aquesta manera de pensar, les persones s'han de concentrar a fer el bé, no només per elles mateixes, sinó per l'entorn, incloent els animals. Aquesta connexió amb el respecte pels animals, barrejats amb la idea de pensar, formar-se i ser actiu per millor el món, convenç i s'adequa a la mentalitat de persones de vint anys. El que quadra menys és el sacrifici, l'allunyament de distraccions mundanes, la vella idea de “fer el bé”. Abans de marxar ens va recordar la seva brúixola: fer un treball interior per aconseguir la pau, la supressió de tot patiment. “Mentre sou aquí i us heu aixecat aquest matí, hi ha gent que no ho ha pogut fer. ¡¡ S'han mort! I vosaltres no, sou joves! Doneu gràcies, sou aquí”! Ressonen fortes les seves paraules i la seva mantra prop del dia de Difunts. I no és només un monitum budista. L'espiritualitat descentra, i no hi ha un principi de realitat més fort que la mort, que tot, tots, ho reubica.
Original buit: https://www.elnacional.cat/es/opinion/apagar-deseo-diez_908619_102.html
