Nuria Escur
23/11/2019
Et sents català però ets espanyol perquè ho diu el teu DNI, et sents ateu però ets catòlic perquè et van batejar. Potser et sentis dona i vas néixer home. Ser i sentir-se no és el mateix. La vida és una fotuda cadena de disjuntives i encara que els imperatius legals t'hi tenallen, per sort, el sentiment identitari encara ho tries.
Al maig del 2002 un nen de tres anys –nepalí– passejava amb la família adoptiva –catalana– por el circuito de la Festa de la Diversitat, cita barcelonina de la comunitat progre contra el racisme, llavors d'assistència obligada. A uns metres va aparèixer un monjo tibetà de cap rapat. S'assemblava una mica a Rayo Bendito, el lama que ajuda Tintín a trobar Chang. El nen es va deixar anar de la mà de la seva mare, va córrer com boig direcció nord i es va tirar al coll del lama. ¿Què devia passar, quina emoció o quin record, pel cap? ¿Quina alerta es va disparar en veure una túnica safrà?
El tibetà, com ningú, sap que et sents d'on vols però ets on et deixen
El monjo va somriure i van menjar junts entre les paradetes. Els va explicar com, de petit, fugint de la persecució xinesa, la seva mare va ser assassinada –una més entre el milió de víctimes del genocidi tibetà– i com ell, a les espatlles del seu pare, va creuar l'Himàlaia en dies interminables. Com es va convertir en nen captaire pels carrers del Nepal i els 16 anys va entrar al monestir del Dalai Lama.
Es va acostar a l'orella del nen i li va dir, en el vostre idioma: “Visques on visquis, no oblidis els teus orígens”. Un altre cop la identitat. Va regalar un namasté i se'n va anar. Des de llavors, i fins avui, quan li pregunten “¿d'on ets?” él contesta “català del Nepal”. La família no va saber, fins molts anys després, mirant la televisió, que aquell monjo de somriure sempitern i calba resplendent era Thubten Wangchen, director de la Casa del Tibet a Barcelona.
Vaig tornar a veure Thubten fa uns dies al Verdi. Presentava un documental genial sobre la passió del dalai-lama per la ciència (“si no hagués estat Dalai hauria estat enginyer o electricista”) i celebrava el 25.º aniversari de la Casa del Tibet. Al costat, a la butaca, el seu cap: el president del Parlament Tibetà a l'Exili. Arrels, pertinença, identitat. Les portes amb tu, tant és quina terra trepitges. El tibetà, com ningú, sap que un se sent d'on vol però és on el deixen.
Aquests dies, al Nepal, part de la comunitat sikh celebra la desfilada del Nagar Kirtan: resen de nit i comparteixen el que hi ha entre els assistents “vinguin d'on vinguin”. Jo m'acabo d'assabentar –no som budistes (a punt estic) en sij– i el nen de qui els parlava, avui un xaval, tampoc ho sap. Ho explicaré aquesta nit a casa.
