PILAR RAHOLA
25/02/2018
Reunits sota l'empara de la YPO (Organització del Jove President), que agrupa milers de chief executive officers de tot el món, ia l'escenari del Reial Club de Tennis Barcelona, uns quants intentem l'impossible. Sobre la taula, les religions, Déu, el xoc entre fe i raó… I en la possessió del micròfon, feliçment moderats per Helena Garcia Melero, un grup divers que anava des de representants del cristianisme (Roser Farrús), l'islam (Zouhair i Hairan), Budisme (Thubten Wangchen) i el judaisme (Marcel Odin), fins a dues agnòstiques-atees “temporals”, segons expressió de la sociòloga Maite Soto-Sanfiel, què, al meu costat, culminava el quadre de ponents. A partir d´aquí, una conversa que es va voler lliure i sempre va ser respectuosa.
Déu i la utilitat o, com va preguntar algú del públic, ¿per què les religions? La veritat és que és estrany respondre des de la mirada no creient que, inevitablement, jo defineixo. I poso l'adverbi perquè reconec que seria còmode evitar-ho, convençuda que la creença en Déu suavitza les pors. Però com que això de la fe no neix d'inspiració divina, sinó de voluntat humana, de moment estic fora del pla. Malgrat això, en aquest món tan desconcertat, en permanent naufragi de valors i amb conflictes severs que sagnen la humanitat, l'existència dels creients em sembla una necessitat ètica, de fet, una urgència social. Per descomptat, quan parlo de creients em refereixo a les persones que han fet un viatge interior profund, han adquirit una transcendència espiritual, i de tot això extreuen una major humanitat. Gent que ha entès la fe com una millora personal i un lliurament al proïsme. Una altra cosa serien els fanàtics que usen Déu per al mal, tipus la transcendència dels quals acaba on comença la seva intolerància. Però més enllà de les ideologies totalitàries o dels instrumentalismes polítics de les religions, el fet religiós en si és un cabal de valors morals que ens urgeixen, especialment, en aquestes èpoques convulses.
És cert que, com a ciutadans occidentals, tendim a nodrir-nos de la il·lustració i del racionalisme, i amb aquesta mirada intentem entendre el món. Però ara que ja sabem que la Il·lustració ha fracassat en el seu intent que la raó ho expliqués tots, potser hauríem de deixar un forat a la lluminositat que atorga la fe a moltes persones. No és una cosa banal, és senzill, ni superficial, en podem permetre'ns el luxe de no tenir-ho en compte. La fe, entesa com una força interior que anima l'ésser humà a tenir un recorregut vital més profund, és l'altra peça que ens faltava, el complement a la raó, i no la seva antítesi. Aquest és l'error històric d'una Il·lustració arrogant que va creure que la raó era superior a la fe. ¿I si totes dues estaven a nivell i només necessitaven complementar-se? La resposta a aquesta pregunta canvia tota la perspectiva.
