Petit observatori
Dissabte, 11 de gener del 2014
He obert un exemplar d'EL PERIÓDICO on es recorden alguns fets produïts en alguns anys acabats a 13, com el que acabem de viure. Una de les notícies fa referència al Tibet.
El Tibet es va independitzar de la Xina a 1913. Potser el fet de pertànyer a un territori molt accidentat va afavorir que el Tibet quedés molt aïllat i, que jo sàpiga, amb escassa presència de forasters. El poder era disputat per les famílies feudals i les comunitats religioses, que van tenir un notable poder al llarg de tots els temps.
Quan fa anys vaig anar a l'Índia, uns cotxes ens van portar muntanyes amunt i vaig poder veure com naixia el dia al costat de l'Himàlaia. Un immens horitzó gairebé teatral, alt, mig gris i mig blavós. Des de l'Índia no vaig poder passar al Tibet, no per l'alçada de les muntanyes sinó perquè aquest territori havia estat ocupat per l'Exèrcit xinès. No tinc, doncs, cap coneixement directe del Tibet, però sí indirecte. Va ser al Nepal, país que té frontera amb la Xina. Caminant per Katmandú -ja em perdonaran, però no he estat només per la Segarra o el Priorat- vaig descobrir als afores una mena de carreró on hi havia uns quants homes asseguts a terra, un al costat de l'altre. Davant seu, també a terra, tenien una sèrie d'objectes, gots i plats, molts de llautó, decorats amb franges i taques de colors. Eren tibetans que s'havien refugiat a l'Índia, fugint dels xinesos, i intentaven sobreviure.
al llarg dels anys, la memòria flaqueja, però encara veig aquells refugiats i sento, si ho puc dir així, el seu silenci. Havia conegut, a altres països d'Orient, a venedors xerraires, embafadors i fins i tot una mica agressius. Aquells tibetans refugiats, amb els pots i els plats d'artesania, no deien res. Senzillament, miraven com passava. Abatits per la destinació. Jo era l'exòtic
