Shirin Abadi, Nobel Peace: “No vengueu justícia per interessos econòmics”
Víctimes de causes de justícia universal a Espanya com David Couso, Thubten Wangchen (Tibet) i Mohamed-Moulud Ahmed (Sáhara) posen amb víctimes de l'11-M (Pilar Manjón), I (Joaquín Vidal) i el franquisme (Júlia Merino). Amb ells, el fiscal de Nuremberg, Benjamí Ferencz; Baltasar Garzón i la seva filla, María; el jutge argentí Raúl Zaffaroni i l'advocat Carlos Slepoy, ahir al congrés sobre justícia universal. / Gorka Lejarcegi
Per defensar els drets humans al seu país, Shirin Abadi (Hamedan, Iran, 1947) ho va perdre tot: casa, els diners del vostre compte, la teva professió (era jutge). El seu marit va ser torturat, ella empresonada i finalment forçada a l'exili. A canvi, va obtenir un Nobel de la pau a 2003 —va ser la primera iraniana i musulmana a fer-ho— i va acumular l'autoritat moral per arribar a un lloc com Madrid, al congrés sobre jurisdicció universal organitzat per la Fundació Internacional Baltasar Garzón i clamar contra la carpetada del Govern de Mariano Rajoy a les causes a Espanya per genocidi.
“¿Com és possible que els països que gaudeixen d'una democràcia no sentin la responsabilitat d'ajudar els altres sense cap possibilitat d'aplicar la justícia? ¿Com pot ser que quan hi ha un terratrèmol en alguna part del món ràpidament manin mantes i menjar i quan es tracta de perseguir un dictador que mata 3.000 presos polítics en una setmana no els mou la consciència?”, va preguntar a una audiència que abastava molt més que el teatre abarrotat on va pronunciar el seu discurs.
“Espanya era un exemple per al món. Podia dir amb orgull que va ordenar aturar Pinochet. ¿Com han permès que el Govern els tregui això?”, va insistir, abans de confiar que el país “torni a aixecar el cap” i donar un consell a les víctimes del franquisme: “Si el Govern es tapa les orelles, cridin més. Criden fins que no es puguin fer els sords”.
Ebadi va clausurar ahir un congrés en què durant tres dies jutges, advocats i víctimes de tot el món van compartir èxits i fracassos en la seva lluita per asseure a la banqueta els autors de crims contra la humanitat. L'últim fiscal viu dels judicis de Nuremberg, Benjamí Ferencz, de 95 anys; el jutge que va ordenar detenir Augusto Pinochet, Baltasar Garzón; el que va redactar la sentència que va acabar amb les lleis que amnistiaven els crims de la dictadura de Videla, Raúl Zaffaroni; l'àvia a què anomenaven boja i que ha dedicat 30 anys a buscar els nens que militars argentins es van apropiar després de torturar i assassinar les seves mares, Estela de Carlotto; l'advocat que fa 20 anys defensava les víctimes argentines a Espanya i ara lluita per les víctimes espanyoles del franquisme a Argentina, Carlos Slepoy… Tots van clamar contra la reforma del Govern.
Van assenyalar els motius del canvi legal: “Et trec aquesta querella si em tractes bé el deute”, va denunciar el jutge de l'Audiència Nacional Fernando Andreu referint-se a la Xina, que té el 20% del deute espanyol —la reforma del Govern es va aprovar deu dies després que un altre jutge ordenés aturar sis dirigents xinesos per genocidi al Tibet—. Els ponents també van celebrar els èxits, com els 1.000 torturadors processats a Argentina, les xerrades que les Àvies de Plaça de maig donen ara a casernes i escoles, o el banc d'ADN per buscar els nens robats. I en pràcticament totes les seves intervencions van recordar les víctimes del franquisme, les que més han esperat la justícia.
“A Espanya hi va haver tres genocidis: a 1492, l'expulsió dels jueus; a 1609, la dels moriscs; ia partir de 1936, la repressió franquista. I les víctimes del darrer segueixen aquí”, va recordar el jurista Joan Garcés. “Semblava que tot estava lligat i ben lligat, però en aquests moments hi ha una jutge argentina, Maria Servini de Cobria, prenent declaració a víctimes del franquisme a Espanya i si la societat es compromet, no hi haurà qui pari aquesta causa”, va declarar Slepoy.
Fabricio Guariglia, fiscal de la Cort Penal Internacional (IPC), va explicar per què la solució, com va declarar el ministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo, no és “passar-li a ells “la patata calenta”. “La CPI és un complement, no un substitut. Sempre deixarà una bretxa d'impunitat perquè només pot actuar sobre els Estats part” —EE, La Xina i Israel no ho són.
El congrés va acabar amb una gran foto de família que va reunir víctimes d'ETA, de l'11-M, del franquisme, del Tibet… una declaració de principis que va presentar Juan Diego Botto, fill d'un desaparegut de la dictadura argentina, i la promesa de no rendir-se. “Carlos Slepoy, nostre Cholo Simeone, em va ensenyar que en aquesta lluita cal anar partit a partit”, va dir l'advocat Manuel Ollé, advocat a les causes de Guatemala, Sàhara o Tibet obertes a Espanya.
