per MARCEL SANROMÀ
2017-07-20
Dissident. Abandonat i desatès a la presó, amb un càncer sense tractar, i acompanyat per la policia secreta fins al seu darrer sospir. La seva marxa ens recorda que l'obertura econòmica xinesa no ha anat acompanyat d'un abandó dels seus mètodes repressius brutals.
Una cadira buida i molta gent observant-la. Un lletret amb el nom i el retrat projectat en una pantalla. Així va rebre a 2010 el Premi Nobel de la Pau l'activista i dissident xinès Liu Xiaobo. Ell ja estava a la presó des de feia mesos, acusat de subversió per haver signat la “Carta 08”, un manifest signat per 303 intel·lectuals xinesos demanant al règim la seva obertura a un sistema més democràtic.
El món va mostrar la seva admiració i recolzament a la carta, però Pequín va perseguir els seus signants, i va acabar empresonant Liu. La seva condemna era de 11 Anys de presó (havia de sortir al desembre de 2020), però un càncer de fetge el va matar la setmana passada. Malalt, Liu seguia tancat a la presó, i només el van traslladar a un hospital quan ja estava en fase terminal. Li havien notificat el càncer al maig. Queda el dubte de si el govern xinès el va desatendre fins al punt de no adonar-se de la malaltia fins aleshores, o de si els ho van amagar a ell i al món.
Li van negar sortir del país de la mateixa manera que li van negar el dret a manifestar-se. La seva darrera imatge, feble, postrat al llit, i envoltat de personal, sense saber qui eren metges i qui eren agents del govern. Fins i tot al seu funeral, hi havia policia secreta. La brutalitat del règim xinès va convertir Liu en el primer Nobel de la Pau a morir a la presó des de Carl von Ossietzky, guardonat a 1935, que va morir tres anys després, empresonat pel règim alemany nazi, que el va condemnar per traïció.
El seu cas és una clara mostra que, malgrat que els colls mao han desaparegut de les fotografies oficials i els gratacels han poblat les grans ciutats del país, el govern del gegant asiàtic continua sent un règim autoritari que no permet la dissidència.
A TIANAN. Sense cap dubte, l'episodi més conegut de la història repressiva del govern xinès va ser la massacre de Tiananmen, ocorreguda el 4 de juny de 1989. Tot va començar el 15 d'abril d'aquell any, amb la mort de Hu Yaobang, fins a dos anys abans, secretari general del Partit Comunista Xinès. Hu havia aconseguit suport popular per la seva visió reformista, aconseguint rehabilitar els perseguits durant la Revolució Cultural. Al 1987 el partit el va obligar a dimitir per considerar-lo tou amb unes protestes estudiantils, el que va ajudar a generar una imatge de Hu com a reformista benvolent. El règim va intentar minimitzar la seva mort, el que va generar les primeres protestes.
Després d'un mes de manifestacions, que cada cop més van derivar en l'exigència de reformes més profundes i democratitzadores, el govern va decretar la llei marcial el 20 de maig. La matinada del 3 de juny, els tancs van arribar a l'epicentre de la protesta, la plaça de Tiananmen. La CIA estadunidense va estimar les morts entre 400 i 800, però la Creu Roja Xina eleva la xifra a 2 quil 600. Davant les majestuoses portes de la Ciutat Prohibida, les protestes van morir amb el vessament de sang de conciutadans, i el millor que van deixar aquells dies al món va ser la imatge icònica d'un home, carregant una bossa, plantat davant dels tancs. Des de llavors, silenci oficial.
TIBET. Però l'historial repressiu xinès arrenca gairebé alhora que la victòria de Mao, al maig de 1950. Tot just mig any després, les tropes de l'exèrcit popular xinès van envair el Tibet, i poc després es va signar l'acord de 17 punts que va integrar el territori dins de la sobirania xinesa.
Tot just sis anys després de la invasió, va esclatar la primera rebel·lió tibetana, que va acabar amb una brutal repressió, que va massacrar milers de civils a 1959. La brutalitat del règim es va repetir durant la Revolució Cultural de Mao, quan l'estat va assassinar diversos monjos budistes i va destruir milers de temples i monestirs.
Així, Tibet continua sent una de les grans causes internacionals, sovint apadrinada pels Estats Units i amb una exposició mediàtica a què contribueix l'activa militància de l'actual Dalai Lama, Tenzin Gyatso.
De fet, l'últim gran episodi de repressió va passar a 2012, quan, després de dos anys de passar esporàdicament a províncies xineses amb població tibetana, com Sichuan, ciutadans tibetans van començar a cremar-se al bonzo al Tibet, a manera de protesta contra Pequín. La campanya va ser seguida amb una onada de detencions, què, segons Radio Free Àsia, una emissora vinculada a la UE, el govern va arrestar a 600 persones. Els seus delictes incloïen haver gravat les immolacions amb els cel·lulars.
SENSE XIFRES. Quantificar la repressió xinesa és pràcticament impossible. El govern rarament aporta xifres; no ho va fer amb Tibet fa cinc anys, ni amb Tiananmen, fa 28. Amnistia Internacional fa cada any un informe sobre l'evolució de la pena de mort (quanta gent va ser executada, quantes sentències es van signar, a quins països, etcètera), i el llistat sempre inclou un asterisc: “La Xina no proporciona dades”, però es dóna per fet que supera tots els altres.
¿CORRUPCIÓ? Però la repressió xinesa no s'ha centrat únicament a assotar la població, sinó que els tentacles del govern també s'han acarnissat amb rivals polítics. L'actual president, Xi Jinping, s'ha destacat per insistir en la lluita contra la corrupció; n'ha fet bandera, i ho ha fet alhora que la fractura entre corrents del PCX augmenta.
No són pocs els que pensen que la lluita anticorrupció és en realitat més que res una manera de treure's rivals del mig, davant el conclave del partit que aquesta tardor ha de definir el futur del règim (Xi haurà d'abandonar la presidència a 2023).
El darrer exemple de possible purga encoberta és el de Sun Zhengcai, qui aquest passat dissabte va ser destituït fulminantment com a cap del Partit a la megalòpolis de Chongqing (36 milions d'habitants). D'ell s'esperava que fos peça clau en aquest conclave, i molts creien que seria el proper número dos del govern, en relleu de l'actual primer ministre, Li Keqiang.
Sun ha comès “violacions greus de disciplina”, que és com acostuma a definir el partit els casos de corrupció. Sun forma part d'un corrent alternatiu al de Xi, i el seu relleu a Chongqing, Cher Min'er, forma part del grup proper al president. Augmenta la tensió camí al XIX Congrés del PCX.
