Original buit: https://www.ara.cat/estils/Pau-Nubiola-pintura-religio-tibet_0_2396760302.html
Dídac P. Lagarriga
BARCELONA 09/02/2020
El pintor Pau Nubiola fotografiat a la Casa del Tibet a Barcelona. / PERE TORDERA
Recollir visions, pintar-les, establir vincles i posar-se al servei del món per fer-ne un lloc més habitable. Fer camí, compartir-ho. Parlar amb Pau Nubiola Muck és viatjar. Nascut a Barcelona el 1962, de ben jove es va relacionar amb el món de l’art català, especialment quan va formar part del grup d’art total Los Rinos entre el 1985 i el 1992, juntament amb Marcel·lí Antúnez (cofundador de La Fura dels Baus) i Sergi Caballero (cofundador del Sónar). Un període gamberro, divertit i molt creatiu, com ell mateix admet, en una Barcelona molt diferent de l’actual.
L'any 1996 s'instal·la·la a Nova York, ciutat on viurà deu anys i on es dedica als retrats de mascotes, retrats de mascotes pintats al detall per encàrrec de propietaris exigents, feina que combina amb l’obra personal. “El món de l’art no m’interessa gaire -confessa ara-, pot arribar a ser brut, té un component desagradable. La dinàmica de les galeries, l’amiguisme, la competència… Sé pintar, però no em sé vendre. Tot i que no renego de res del que he fet, em costa entrar en aquesta dinàmica”.
Poc després d’aterrar als Estats Units, un fet inesperat. En una ferreteria de Harlem li regalin una Bíblia. “I ara què en faig, d’això? Abans d’arribar a Nova York no m’atreien gens els temes espirituals ni religiosos. Em van educar a Isabel de Villena, una escola laica que venia de l’institut-escola i, per tant, no es parlava de religió. Però vaig decidir llegir aquell Nou Testament que m’havien donat i em va impressionar molt. Llegit en fred, d’aquella manera, sense estar condicionat pel que t’han dit de petit, em va causar un impacte que no m’esperava”.
Picat, amb un anhel difús però insistent, potser generat pel fet de trobar-se lluny de casa, decideix entrar en un local que li transformaria la vida per sempre més.
La trobada amb el mestre
El Tibetan Center va ser el primer centre de budisme tibetà obert a Nova York. Des del 1975, el lama Khyongla Rato hi difonia els ensenyaments d’una manera seriosa, però amb un llenguatge pròxim als occidentals. Quan Nubiola el va conèixer, tenia 73 anys. “No anava vestit de monjo, sinó amb roba que li regalava la gent, i m’hi vaig estar deu anys. Una gran persona, oberta i sincera. En aquell temps pensava que tots els lames eren com ell, però després de coneixe’n
d’altres… Com recorda una dita tibetana, de cent lames n’hi ha un que és autèntic”.
Captivat per aquest mestre i els seus ensenyaments va anar aprofundint en molts àmbits del budisme tibetà, tot i que els aspectes de la pràctica ritual són el que menys l’atreu. “Quan vaig tornar a Barcelona cadascú anava pel seu compte i em va costar molt aterrar, havia canviat molt. A la Casa del Tibet hi vaig trobar un lloc on em sentia molt a gust. Amb el fundador i director, el monjo Thubten Wangchen, vam fer amistat. I com que el meu nivell d’anglès era bo i, a més, estava familiaritzat amb els termes budistes, vaig poder començar a col·laborar amb ells fent traduccions, tasca que encara faig, a més de pintar-hi alguns murals”.
Des de llavors, s’identifica amb l’artivista, és a dir, aquell que posa el coneixement artístic al servei d’una causa social. “Sobretot en l’àmbit de l’espiritualitat, la filosofia i la ciència de la ment, el Tibet té moltes coses per aportar a Occident i al món en general, però amb la pressió xinesa corre el perill de desaparèixer. Aquesta és la causa per la qual he apostat”.
L'any 2014 va presentar l’exposició Flams al silenci, que després de Barcelona s’ha mostrat a l’Índia i a la República Txeca: un conjunt de quadres amb els retrats d’algunes persones que, al Tibet, van optar per immolar-se (més de cent cinquanta des del 2009) com a protesta per les terribles condicions d’opressió i injustícia. “No és una pràctica budista ni una característica de la cultura tibetana. De fet, és una opció tan forana com ho és per a nosaltres, fruit de la desesperació i la impotència. És una qüestió difícil que darrerament està decaient i el Dalai-lama insisteix per aturar-ho. L’objectiu dels meus quadres era reflexionar sobre aquesta trista realitat”.
Europa, Índia, Gàmbia
Pau Nubiola parla serè, d’aquella serenitat que dona a entendre que fas allò que has de fer. Ni més, ni menys. Contingut, centrat, obert a un esdevenir imprevisible i, per tant, emocionant. L’estiu passat el seu amic Thubten Wangchen, que a més de dirigir la Casa del Tibet a Barcelona és membre del parlament tibetà a l’exili, va proposar-li que l’acompanyés en un viatge per tot Europa per demanar que el govern xinès i els representants del Dalai-lama tornessin a emprendre el diàleg aturat des del 2008. Aquí en negreta.
Del 2 de setembre al 8 de novembre del 2019 la parella, acompanyada també per Xavier Nogué, van recórrer amb cotxe més de 200.000 quilòmetres i trenta països europeus en el que van batejar com a Gira Diàleg per la Pau. L’escultura d’un colom feta pel mateix Nubiola presidia les visites a parlaments i ajuntaments, entrevistes a la premsa, conferències organitzades pels grups de suport al Tibet i potser l’estona més delicada de cada visita -“l’operació ambaixada”, diu en to murri-, en què intentaven entregar una carta demanant el diàleg a l’ambaixada xinesa de cada país. “Sabien el nostre programa i ens esperaven, però no ens obrien i l’havíem de posar a la bústia. A l'Europa oriental, la Xina té molta influència i van ser més hostils amb el nostre gest, però tot i així sempre ho vam aconseguir”.
Durant el periple també van enregistrar de manera informal dues cançons en tibetà que, sobtadament, s’han fet virals. “El desembre passat vaig visitar Dharamsala, al nord de l’Índia -on vull col·laborar com a professor de dibuix a l’escola Tong-Len per a nens del carrer-, i la gent em reconeixia pel carrer com el de les cançons gravades al cotxe”, explica sorprès mentre va fent les maletes. Pròxima parada: Gàmbia, on aquest febrer vol pintar una sèrie d’aquarel·les d’ocells i paisatges per recollir fons per a l’escola de la Fundació Kalilu Jammeh. “M’agrada utilitzar el meu art per contribuir a un món millor, m’omple més.”
