Per Ignacio Gil
2 març 2018
S'obre la porta de la Casa del Tibet al centre de Barcelona i l'olor de l'encens i el color vermell i taronja de les parets et submergeixen sense gairebé voler-ho en un altre món. En un món impregnat d'humanitat i de serenitat. I la trobada amb Thubten Wangchen és màgica. La calidesa de la mirada et conquista a l'instant. En la seva profunditat s'endevina una saviesa serena i pacient.
Thubten Wangchen. ©Ignasi Gil
Va néixer fa 63 anys a Kyirong al si d'una família nombrosa. Quan només tenia quatre anys l'exèrcit xinès va envair el Tibet natal. Van segrestar la seva mare, la van internar en un camp de treball on va morir afusellada al cap de poc temps. El seu pare no ho va dubtar, va optar per emprendre el llarg i difícil camí de l'exili fugint a l'Índia, travessant a peu amb els seus tres fills grans les gèlides muntanyes de l'Himàlaia. Wangchen ho recorda encara, era tan petit i tan feble que el seu pare el va portar carregat a coll gran part del camí. “Molts van morir a la travessia, en ser descoberts per l'exèrcit xinès o simplement per esgotament”. Van deixar tot enrere, sortint amb el lloc.
Els primers set anys a l'Índia dormien precàriament al carrer i va haver de pidolar per sobreviure. Aquells anys que tampoc oblida el van marcar perquè li van ensenyar coses fonamentals com “ser feliç tenint poc” pensament fonamental en la filosofia budista. Sempre estarà agraït a l'Índia per aquesta bona acollida i l'oportunitat que li va brindar a ell i els seus compatriotes exilats d'obtenir una formació i créixer en valors i coneixements.
Thubten Wangchen amb el pare i els germans. ©Ignasi Gil
Als setze anys va decidir entrar al monestir de Namgyal, on va conviure onze anys amb el Dalai Lama, Tenzin Gyatso. Destaca d'ell “la seva coherència, la seva alegria, la sentida de l'humor, i la seva capacitat de lideratge, allunyat de les ànsies de poder que corrompen tants altres polítics”.
Des del 1994 que va fundar la Casa del Tibet viu a Barcelona i està nacionalitzat espanyol. A l'abril 2011 va ser elegit membre del Parlament tibetà a l'exili.
Es defineix com a “optimista, ¡els tibetans ho som!” i advoca per una solució pacífica al conflicte de la seva nació. “La veritat i la no violència guanyaran” assegura.
Tantes dècades d'ocupació al Tibet donen xifres doloroses de morts, exili i repressió tot i així, el nen refugiat i captaire, convertit en savi monjo, té esperança i confia que les “coses difícils només triguen més” però s'acaben resolent.
