'Dibujos por Sonrisas' de l’Escola Joso d’arts visuals
#somrefugi #BcnCiutatRefugi #Noteolvides
Manifest pel Dia Mundial de les Persones Refugiades
Han passat 40 anys des que Espanya es va adherir a la Convenció sobre l'Estatut dels Refugiats, 23 des que va ratificar el Conveni de Dublín i gairebé 9 mesos des que va vèncer el termini de l'últim compromís internacional que va assumir, juntament amb tota la Unió Europea, per rebre i acollir persones sol·licitants de protecció internacional.
Passen els anys, els mesos, els dies i continuem esperant que els qui fugen de la guerra, la persecució, la violència, la discriminació, l'odi o la destrucció del seu entorn puguin arribar sense més obstacles a un lloc segur, als nostres barris, a les nostres cases.
Hem sortit als carrers a exigir que el Govern compleixi amb les seves obligacions, hem denunciat en fòrums nacionals i internacionals aquesta inacció i seguim gairebé igual, expressant el mateix: Volem acollir!
Però ens hem preguntat: Per a què volem acollir? On i com són els qui han arribat? Estem fent que aquestes persones se sentin com a casa?
Acollir no és només dir-ho. Acollir no és fins quan finalment arriben. Acollir és un llarg procés que significa no excloure, no discriminar, garantir els drets de les persones acollides, tractar-les en igualtat, respectant les nostres diferències. Acollir és donar-los la benvinguda i acompanyar-les en el seu nou entorn, en la seva nova comunitat. Acollir és una obligació dels governs, però també un compromís de la ciutadania.
Ens hem acostumat a parlar de “les persones refugiades”, quan moltes d'elles mai no ho seran, ja que passaran els mesos o anys i les autoritats no els reconeixeran aquesta condició i les convertiran en eternes sol·licitants de protecció internacional; cosa que demostra que no tot acaba quan han arribat (les que han tingut aquesta sort), més aviat, en aquell moment tan sols comença el que no en tots els casos serà una vida de persona refugiada amb drets i deures de ciutadania.
No podem deixar d'insistir que volem acollir, que volem que es garanteixi el dret a l'asil a qui ho necessiti. Però tampoc no podem estar conformes quan els qui han arribat continuen sent exclosos d'opcions laborals, se'ls nega l'oportunitat de llogar un habitatge digne, se'ls exclou d'activitats d'esbarjo o se'ls rebutja de centres escolars i de serveis de salut sobre els quals, havent de ser universals, no en tots els ajuntaments, les comunitats i encara menys a l'Estat, s'han assumit responsabilitats.
Però, també com a societat civil organitzada, com a entitats que busquem que el refugi i l'asil siguin una realitat, hem de deixar de sentir-nos satisfetes o sentir que complim la nostra missió amb la celebració d'actes com aquest i de continuar sensibilitzant els convençuts. No, el veritable repte és arribar als qui els continuen rebutjant, invertir les mentides, no prendre més partit o posició política que la garantia efectiva, el respecte i l'exercici dels drets humans, del dret a la protecció internacional.
Avui és un dia per recordar els milers de persones que busquen refugi al món, un dia per exigir que els estats compleixin les seves obligacions i els concedeixin protecció internacional. Però també, és un dia per recordar que acollir és molt més que donar la benvinguda i expressar bons desitjos, ja que l'asil no és un privilegi, sinó un dret que s'ha d'exercir amb condicions de vida dignes, en les quals els governs i tota la societat tenim corresponsabilitat.
20 de juny de 2018
