UNA IMATGE, UNA HISTÒRIA
Entrevista amb R. Vilallonga, el pensament creador de l’exposició
El material fotogràfic que conforma l’exposició ens mostra una realitat patida per milers de tibetans. Darrera de cada imatge, però, coexisteixen les impressions i pensaments personals de la seva autora, que tot seguit anem a descobrir.
Fundació Casa del Tibet:: Quan es va iniciar la teva preocupació per la problemàtica que travessa aquesta nació?
Roser Vilallonga: Tot va començar quan vaig viatjar al Nepal, i vaig conèixer de primera mà la situació viscuda als campaments de refugiats. És una realitat que no apareix als mitjans de comunicació, i per tant, ni es publica ni s’arriba a saber. Als meus reportatges busco el sentiment, i no em pregunteu perquè, va ser com un impuls posar-me a fotografiar. No ho sé si algú em guiava, però d’immediat me’n vaig enamorar del lloc.
FCT: les diverses imatges que vas fer per l’exposició pertanyen a diferents indrets, oi?
Roser Vilallonga: Així va ser. Són el resultat de treballar al llarg de tres anys al Nepal, i un altre any més en plena serralada de l’Himalaya. Les fotografies es van realitzar fora de la meva activitat professional, tot aprofitant les meves vacances. Potser s’apreciïn a cadascuna l’evolució dels darrers esdeveniments viscuts al Tibet, com ara la celebració del Jocs Olímpics.
FCT: Mitjançant la lent de la teva càmera, que vas descobrir?
Roser Vilallonga: El que hi havia allà. Mirava de captar tot allò que havia darrera de cada gest, de cada sentiment, malgrat que la població m’ho va mostrar tot. Atès que no comptàvem amb la facilitat d’idioma, la nostra comunicació mútua es va tornar més sensitiva, amb una sola mirada els entenies. Quan miraves d’explicar-les que els volies retratar, sempre m’obrien les portes de les seves llars.
FCT: Quins records et vas portar d’aquest indret?
Roser Vilallonga: Molts records, i molt entranyables. Ells no tenen res, però t’ho donen tot, són gent molt sensitiva. Per a mi, fou una experiencia que em va ajudar a crèixer, ja que vaig descubrir una altra manera de veure les coses, de riure, d’experimentar sensacions.
FCT: Totes les fotografíes es van fer en blanc i negre. Per quin motiu?
Roser Vilallonga: En part, la culpa fou dels paisatges meravellosos que n’hi ha allà, que postren una gran bellesa; en part també, ja que el blanc i negre és un tema on millor domino tot el procés de revelat. A més, però, perque volia ensenyar amb més intensitat els sentiments i la situació. Amb els colors la mirada s’hauria desviat cap a les muntanyes, el cel. Jo volia centrar-me en les persones, el patiment, la seva experiencia vital. Ells en són el protagonista, no el paisatge.
FCT: Es sol afirmar que cadascuna de les fotos conté una història. Quines històries ens narren les fotografíes d’aquesta exposició?
Roser Vilallonga: Que no hem de permetre cap injusticia, que tothom tenim el dret a ser lliures, a sentir, creure i expresar el que volguem sense que ningú no ens ho impedeixi.
FCT: I, per cloure. Tens previst de tornar-hi?
Roser Vilallonga: Doncs si, si em deixen passar. Ho tinc molt clar. Però no aquest any, per culpa dels Jocs Olímpics. Potser l’any vinent m’hi animaré.
Álex Muniente
|