1



UNA IMAGEN, UNA HISTORIA

Entrevista con Roser Vilallonga, el pensamiento creador de la exposición

 

El material fotográfico que conforma la exposición nos muestra una realidad sufrida por millares de tibetanos. Detrás de cada imagen, sin embargo, coexisten también las impresiones y pensamientos personales de su autora, que acto seguido vamos a descubrir.

Fundació Casa del Tíbet: ¿Cuándo se inició tu preocupación por la problemática que atraviesa esta nación?

Roser Vilallonga: Todo empezó cuando viajé al Nepal y conocí de primera mano la situación en los campamentos de refugiados. Es una realidad que no aparece en los medios de comunicación, y que por tanto ni se publica ni llega a conocerse por la gente. En mis reportajes busco el sentimiento, y no me preguntéis porqué, fue como un impulso ponerme a fotografiar. No sé si estaba siendo guiada, pero enseguida me enamoré del lugar.

FCT: Las diferentes imágenes que tomaste para la exposición pertenecen a diversos enclaves, ¿no?

Roser Vilallonga: Así es. Son el resultado de trabajar durante tres años en Nepal y otro más en plena cordillera del Himalaya. Las fotos se realizaron fuera de mi actividad profesional, aprovechando las vacaciones. Quizás se aprecien en ellas la evolución de los últimos acontecimientos vividos en el Tíbet, como la celebración de los JJ. OO.

FCT: A través de las lentes de la cámara, ¿Qué descubriste?

Roser Vilallonga: Lo que había ahí. Intentaba captar lo que había detrás de cada gesto, de cada sentimiento, pero la población me lo mostró todo. Como no contábamos con la facilidad del idioma, nuestra mutua comunicación se volvió más sensitiva, con solo una mirada les entendías. Cuando intentabas explicarles que querías retratarles, siempre me abrían las puertas de sus casas.

FCT:¿Qué recuerdos te trajiste de allí?

Roser Vilallonga: Muchos y muy entrañables. Ellos no tienen nada pero te lo dan todo, son personas muy sensitivas. Para mí, fue una experiencia que me ayudó a crecer, porque descubrí otra forma de ver las cosas, de reír, de experimentar sensaciones.

FCT: Todas las fotografías se efectuaron en blanco y negro; ¿Cuál fue el motivo?

Roser Vilallonga: En parte, la culpa fue de los maravillosos paisajes que hay, que muestran una gran belleza; en parte también, porque el blanco y negro es un tema donde mejor domino todo el proceso de revelado. Pero además, porque deseaba mostrar con más intensidad los sentimientos y la situación. En eso, el color hubiera desviado la mirada hacia las montañas, el cielo. Yo quería centrarme en las personas, en el sufrimiento, su experiencia vital. Ellos son el protagonista, no el paisaje.

FCT: Suele decirse que cada foto contiene una historia, ¿qué historias nos cuentan las fotos de esta exposición?

Roser Vilallonga: Que no debemos permitir ninguna injusticia, que todos tenemos el derecho a ser libres, a sentir, creer y expresar lo que queramos sin que nadie nos lo impida.

FCT: Y para acabar, ¿Tienes previsto volver ahí?

Roser Vilallonga: Pues sí, si me dejan entrar. Lo tengo muy claro. Este mismo año no, por culpa de los JJ. OO., pero igual el próximo año me animo.     

Álex Muniente

 

 

1

 

 

UNA IMATGE, UNA HISTÒRIA
Entrevista amb R. Vilallonga, el pensament creador de l’exposició

El material fotogràfic que conforma l’exposició ens mostra una realitat patida per milers de tibetans. Darrera de cada imatge, però, coexisteixen les impressions i pensaments personals de la seva autora, que tot seguit anem a descobrir.

Fundació Casa del Tibet:: Quan es va iniciar la teva preocupació per la problemàtica que travessa aquesta nació?

Roser Vilallonga: Tot va començar quan vaig viatjar al Nepal, i vaig conèixer de primera mà la situació viscuda als campaments de refugiats. És una realitat que no apareix als mitjans de comunicació, i per tant, ni es publica ni s’arriba a saber. Als meus reportatges busco el sentiment, i no em pregunteu perquè, va ser com un impuls posar-me a fotografiar. No ho sé si algú em guiava, però d’immediat me’n vaig enamorar del lloc.

FCT: les diverses imatges que vas fer per l’exposició pertanyen a diferents indrets, oi?

Roser Vilallonga: Així va ser. Són el resultat de treballar al llarg de tres anys al Nepal, i un altre any més en plena serralada de l’Himalaya. Les fotografies es van realitzar fora de la meva activitat professional, tot aprofitant les meves vacances. Potser s’apreciïn a cadascuna l’evolució dels darrers esdeveniments viscuts al Tibet, com ara la celebració del Jocs Olímpics.
FCT: Mitjançant la lent de la teva càmera, que vas descobrir?

Roser Vilallonga: El que hi havia allà. Mirava de captar tot allò que havia darrera de cada gest, de cada sentiment, malgrat que la població m’ho va mostrar tot. Atès que no comptàvem amb la facilitat d’idioma, la nostra comunicació mútua es va tornar més sensitiva, amb una sola mirada els entenies. Quan miraves d’explicar-les que els volies retratar, sempre m’obrien les portes de les seves llars. 

FCT: Quins records et vas portar d’aquest indret?

Roser Vilallonga: Molts records, i molt entranyables. Ells no tenen res, però t’ho donen tot, són gent molt sensitiva. Per a mi, fou una experiencia que em va ajudar a crèixer, ja que vaig descubrir una altra manera de veure les coses, de riure, d’experimentar sensacions.

FCT: Totes les fotografíes es van fer en blanc i negre. Per quin motiu?

Roser Vilallonga: En part, la culpa fou dels paisatges meravellosos que n’hi ha allà, que postren una gran bellesa; en part també, ja que el blanc i negre és un tema on millor domino tot el procés de revelat. A més, però, perque volia ensenyar amb més intensitat els sentiments i la situació. Amb els colors la mirada s’hauria desviat cap a les muntanyes, el cel. Jo volia centrar-me en les persones, el patiment, la seva experiencia vital. Ells en són el protagonista, no el paisatge.

FCT: Es sol afirmar que cadascuna de les fotos conté una història. Quines històries ens narren les fotografíes d’aquesta exposició?

Roser Vilallonga: Que no hem de permetre cap injusticia, que tothom tenim el dret a ser lliures, a sentir, creure i expresar el que volguem sense que ningú no ens ho impedeixi.

FCT: I, per cloure. Tens previst de tornar-hi?


Roser Vilallonga: Doncs si, si em deixen passar. Ho tinc molt clar. Però no aquest any, per culpa dels Jocs Olímpics. Potser l’any vinent m’hi animaré.

Álex Muniente