Casa del Tibet

Discurs del Premi Nobel de la Pau 1989

Discurs del Premi Nobel de la Pau 1989

Germans i Germanes:

És un honor i un plaer estar avui entre vostès. M'alegro realment de veure molts vells amics que han vingut de diferents racons del món i de poder fer nous amics, a qui espero trobar de nou en el futur. Quan em trobo amb gent de diferents parts del món, sempre recordo que tots som bàsicament iguals: tots som éssers humans. Possiblement vestim robes diferents, la nostra pell sigui de color diferent o parlem diferents idiomes. Però això és superficial; en el bàsic, som éssers humans semblants o això és el que ens vincula els uns als altres. A més, és el que fa possible que ens entenguem i que desenvolupem amistat i intimitat.

Pensant sobre el que podia dir avui, he decidit compartir amb vostès els problemes comuns amb què tots nosaltres, com a membres de la família humana, ens enfrontem. Ja que tots compartim aquest petit planeta, hem d'aprendre a viure en harmonia i pau entre nosaltres i amb la naturalesa. Això no és només un somni, sinó una necessitat. Depenem els uns dels altres en tantes coses que ja no podem viure en comunitats aïllades, ignorant el que ocorre fora d'elles. Quan ens trobem amb dificultats necessitem ajudar-nos els uns als altres, i hem de compartir la bona fortuna que gaudim. Els parlo només com un altre ser humà, com un senzill monjo. Si troben útil el que dic, espero que intentin practicar-ho.

Avui també desitjo compartir amb vostès els meus sentiments respecte a la difícil situació i les aspiracions del poble del Tibet. El Premi Nobel és un premi que ells bé mereixen pel seu valor i inesgotable determinació durant els passats quaranta anys d'ocupació estrangera. Com a lliure portaveu dels meus compatriotes captius, homes i dones, sento que és meu haver d'aixecar la veu en el seu favor. No parlo amb un sentiment d'ira o odi contra aquells que són responsables de l'immens sofriment del nostre poble i de la destrucció de la nostra terra, les nostres llars i la nostra cultura. Ells també són éssers humans que lluiten per trobar la felicitat i mereixen la nostra compassió. Només parlo per informar-los de la trista situació d'avui en dia al meu país i de les aspiracions del meu poble, perquè en la nostra lluita per la llibertat, només tenim com a única arma la veritat.

La comprensió de que som bàsicament éssers humans semblants que busquen la felicitat i intenten evitar el sofriment, és molt útil per desenvolupar un sentit de fraternitat, un sentiment càlid d'amor i comprensió pels altres. Això, al seu torn, és essencial si volem sobreviure en el, cada vegada més reduït, món en el qual vivim. Perquè si cada un de nosaltres busquem egoistament només el que creiem que ens interessa, sense preocupar-nos de les necessitats dels altres, acabarem no només fent mal als altres, sinó també a nosaltres mateixos.

Aquest fet s'ha vist clarament al llarg d'aquest segle. Sabem que fer la guerra nuclear avui, per exemple, seria una forma de suïcidi; o que contaminar l'atmosfera o l'oceà per aconseguir un benefici a curt termini, seria destruir la base mateixa de la nostra supervivència. Ja que els individus i les nacions estan tornant-se cada vegada més interdependents, no tenim més remei que desenvolupar el que jo anomeno un sentit de responsabilitat universal.

En l'actualitat, som realment una gran família mundial. El que ocorre en una part del món pot afectar-nos tots. Això, sens dubte, no és només cert per a les coses negatives, sinó que és igualment vàlid per als progressos positius. Gràcies als extraordinaris mitjans de comunicació tecnològics, no solament coneixem el que ocorre en una altra part, sinó que també ens veiem afectats directament pels esdeveniments de llocs remots. Ens sentim tristos quan hi ha nens famolencs a l'est de l'Àfrica. De la mateixa manera, ens n'alegrem quan una família es reuneix, després d'una separació de dècades a causa del mur de Berlín. Quan ocorre un accident nuclear a molts quilòmetres de distància, en un altre país, les nostres collites i bestiar es contaminen i la nostra salut i aliment es veuen amenaçats. La nostra pròpia seguretat augmenta quan la pau irromp entre faccions que lluiten en altres continents.

Però la guerra o la pau, la destrucció o la protecció de la naturalesa, la violació o el fenomen dels drets humans i llibertats democràtiques, la pobresa o el benestar material, la falta de valors espirituals i morals o la seva existència i desenvolupament i la ruptura o desenvolupament de l'entesa humana, no són fenòmens aïllats que puguin ser analitzats i abordats independentment. De fet, estan molt relacionats a tots els nivells i necessiten ser tractats amb aquesta entesa.

La pau, en el sentit d'absència de guerra, és de poc valor per a algú que s'està morint de gana o de fred. No eliminarà el dolor de la tortura infligida a un presoner de consciència. Ni tampoc consola aquells que perden els seus éssers estimats en inundacions causades per la intensa deforestació en un país veí. La pau només pot durar allà on els drets humans es respecten, on la gent està ben alimentada i on els individus i nacions són lliures. La veritable pau amb nosaltres mateixos i amb el món al nostre voltant només es pot aconseguir vers el desenvolupament de la pau mental. Els altres fenòmens esmentats anteriorment estan també relacionats. Així, per exemple, comprenem que un medi ambient net, riquesa o democràcia tenen poc valor davant la guerra, especialment la guerra nuclear, i que el desenvolupament material no és suficient per assegurar la felicitat humana.

El progrés material és, sens dubte, important per a l'avenç humà. Al Tibet fem molt poca atenció al desenvolupament econòmic i tecnològic, i actualment ens adonem que això va ser una equivocació. Alhora, el desenvolupament material sense un desenvolupament espiritual pot causar problemes també greus. En alguns països es concedeix massa atenció a les coses externes i molt poca importància al desenvolupament interior. Crec que ambdós són importants i han de ser desenvolupats conjuntament per aconseguir un bon equilibri entre els dos. Els tibetans som considerats sempre pels visitants estrangers com a gent feliç i jovial. Això forma part del nostre caràcter nacional, arrelat en valors culturals i religiosos que accentuen la importància de la pau mental aconseguida per mitjà de generar amor i bondat cap a tots els éssers vius, humans i animals. La clau és la pau interior: si es té pau interior, els problemes externs no afectaran el profund sentit de pau i tranquil·litat. En aquest estat mental es poden afrontar les situacions amb raonament i tranquil·litat, mentre es manté la felicitat interior. Això és molt important. Sense pau interior, per molt confortable que sigui la vida material, encara s'estarà preocupat, molest o trist per diferents circumstàncies.

Per tant, està bé clar que té una gran importància comprendre la interrelació entre aquests i altres fenòmens i considerar i tractar de resoldre els problemes d'una forma equilibrada que tingui en consideració els diferents aspectes. Sens dubte, no és fàcil. Però l'intentar resoldre un problema té poc benefici si actuant d'aquesta forma en creem d'altres igualment de seriosos. Per tant, no tenim alternativa: hem de desenvolupar un sentit de responsabilitat universal, no solament en l'aspecte geogràfic, sinó també respecte a les diferents qüestions amb què s'enfronta el nostre planeta.

La responsabilitat no descansa només en els líders dels nostres països o en aquells que han estat elegits per fer un treball concret. Està individualment en cada un de nosaltres. La pau comença dins de cada un. Quan posseïm pau interior, podem estar en pau amb nostre al voltant. Quan la nostra comunitat està en un estat de pau, aquesta pau sol ser compartida amb les nostres comunitats veïnes. Quan sentim amor i bondat cap als altres, això no solament fa que els altres se sentin estimats i protegits, sinó que ens ajuden també a nosaltres a desenvolupar pau i felicitat interior. I hi han maneres en les quals podem treballar conscientment per desenvolupar pau i felicitat interior. Per a alguns de nosaltres, la forma més efectiva de fer-ho és a través de les pràctiques religioses. L'important és que cada un de nosaltres fem un esforç sincer de prendre seriosament la nostra responsabilitat pels altres i pel medi ambient.

Em sento molt encoratjat pels esdeveniments que estan tenint lloc al nostre voltant. Després que els joves de molts països, particularment en el nord d'Europa, han fet repetides crides perquè cessi la perillosa destrucció del medi ambient que s'està duent a terme en nom del desenvolupament econòmic, els líders polítics mundials estan començant ara a donar passos significatius per solucionar aquest problema. L'informe de la Comissió Mundial de Desenvolupament i Medi Ambient al Secretari General de la Nacions Unides (l'informe Brundtland), va ser un pas important per a la presa de consciència dels governs sobre la urgència de tal qüestió. Seriosos esforços per portar la pau a les zones destrossades per la guerra i aconseguir el dret d'autodeterminació d'alguns pobles, han portat com a resultat la retirada de les tropes soviètiques de l'Afganistan i l'establiment de la independència de Namíbia. Gràcies als esforços populars no violents, canvis dramàtics han ocorregut en molts llocs, des de Manila, a Filipines, a Berlín, a l'Alemanya de l'Est, apropant molts països a una verdadera democràcia. Amb l'era de la guerra freda aparentment acabada, la gent viu a tot arreu amb esperança renovada. Lamentablement, els valerosos esforços del poble xinès per portar un canvi similar al seu país van ser brutalment aixafats el passat mes de juny. Però els seus esforços són també una font d'esperança. El poder militar no extingeix el desig de llibertat i la determinació del poble xinès per aconseguir-la.

En particular, admiro el fet que aquests joves, a qui se'ls ha ensenyat que "el poder creix amb els canons dels fusells", hagin elegit en canvi l'ús de la no-violència com a arma.

Aquests canvis positius indiquen que la raó, el valor, la determinació i l'inextingible desig de llibertat, puguin finalment vèncer. En la lluita entre les forces de la guerra, violència i opressió per una part, i la pau, raó i llibertat per una altra, aquestes últimes estan guanyant terreny. Aquesta situació ens dóna als tibetans l'esperança que també nosaltres un dia serem lliures de nou.

La concessió del Premi Nobel a un simple monjo del remot Tibet, aquí a Noruega, també ens omple els tibetans d'esperança. Vull dir que, malgrat el fet de no hem atret l'atenció cap a la nostra difícil situació per mitjans violents, tampoc no hem estat oblidats. Això també vol dir que els valors que nosaltres apreciem particularment, el nostre respecte envers totes les formes de vida i la creença en poder de la veritat, són avui reconeguts i fomentats. És també un tribut al meu mestre, Mahatma Gandhi, l'exemple del qual és una inspiració per a molts de nosaltres. La concessió d'aquest premi és una indicació que aquest sentit de responsabilitat universal s'està desenvolupant. Estic profundament commogut per la sincera preocupació mostrada per molta gent en aquesta part del món pel sofriment del poble del Tibet. Això és una font d'esperança no només per a nosaltres els tibetans, sinó per a tots els pobles oprimits.

Com saben, el Tibet ha estat sota ocupació estrangera durant quaranta anys. Avui en dia, hi ha estacionades al Tibet més d'un quart de milió de tropes xineses. Algunes fonts estimen el doble d'aquesta xifra. Durant tot aquest temps, els tibetans han estat desposseïts dels seus drets més bàsics humans, incloent el dret a la vida, a moure's, a parlar o a practicar els seus cultes, esmentant-ne només alguns. Més d'una sisena part de la població de sis milions de tibetans ha mort com a resultat directe de la invasió i ocupació xinesa. Fins i tot abans que comencés la Revolució Cultural molts dels monestirs, temples i edificis històrics van ser destruïts. I gairebé tot el que va quedar va ser destruït durant la Revolució Cultural. No desitjo posar èmfasi en aquest punt, que d'altra banda és ben conegut. L'important és adonar-se, tanmateix, que malgrat la limitada llibertat concedida després de l'any 1979 per reconstruir parts d'alguns monestirs i altres mostres de liberalització, els drets humans fonamentals són, encara, violats sistemàticament. En els últims mesos aquesta greu situació ha empitjorat encara més.

Si no fos per la nostra comunitat en l'exili, tan generosament emparada i recolzada pel govern i el poble de l'Índia i ajudada per organitzacions i individus de molts llocs del món, la nostra nació seria poc més que la resta destrossada d'un poble. La nostra cultura, religió i identitat nacional haurien estat efectivament eliminades. El que ha succeït és que hem construït escoles i monestirs en l'exili i hem creat institucions democràtiques que serveixin al nostre poble per conservar les llavors de la nostra civilització.

Amb aquesta experiència tractem de posar en pràctica una plena democràcia per al futur del Tibet lliure. Així, mentre desenvolupem la nostra comunitat en l'exili sobre unes línies modernes, també ens cuidem i preservem la nostra pròpia identitat i cultura, i portem l'esperança a milions dels nostres compatriotes al Tibet.

El problema més urgent en aquest moment és la massiva afluència de colons xinesos cap al Tibet. Malgrat que en les primeres dècades d'ocupació un considerable nombre de xinesos van ser transferits a les zones orientals del Tibet -a les províncies tibetanes d'Amdo (Chinghai) i Kham, la major part del qual ha estat annexionada per la província xinesa veïna-, des de 1983 una quantitat sense precedent de xinesos han estat encoratjats pel seu govern a emigrar a totes les zones del Tibet, incloent el centre i oest de Tibet (al qual la República Popular de la Xina al·ludeix com la Regió Autònoma del Tibet). Els tibetans estan sent reduïts ràpidament a una insignificant minoria al seu propi país. Aquest procés, que amenaça la veritable supervivència de la nació tibetana, la seva cultura i herència espiritual, encara pot ser detingut i invertit. Tanmateix, això s'ha de fer ara, abans que sigui massa tard.

El nou cicle de protestes i repressió violenta que va començar al Tibet el setembre de 1987 i va culminar amb la imposició de la llei marcial a Lhassa, la capital, el març de 1989, va ser en gran part una reacció a aquesta enorme influència dels xinesos. La informació que ha arribat a nosaltres en l'exili assenyala que les marxes de protesta i altres formes de manifestacions pacífiques continuen a Lhassa i en nombroses part del Tibet, malgrat els severs càstigs i tracte inhumà donat als tibetans detinguts per expressar les seves queixes. Només es coneix el nombre de tibetans morts per les forces de seguretat durant les manifestacions de març, i els que han mort a la presó després encara que es creu que són més de dos-cents. Milers han estat detinguts o arrestats i empresonats, i la tortura és una pràctica comuna.

Partint d'aquest empitjorament de la situació i per prevenir futurs vessaments de sang, vaig proposar el que generalment es coneix com el Pla de Pau en Cinc Punts, per a la restauració de la pau i els drets humans al Tibet. L'any passat, en el meu discurs d'Estrasburg, vaig explicar els detalls del mateix. Crec que aquest pla proporciona una estructura raonable i realista per negociar amb la República Popular de la Xina. Fins ara, els líders xinesos no han donat una resposta constructiva. La brutal repressió del moviment democràtic xinès el juny d'aquest any (1989), tanmateix, reforça el meu punt de vista que qualsevol solució del problema tibetà només serà significativa si és recolzada per unes adequades garanties internacionals.

El Pla de Pau en Cinc Punts aborda els assumptes principals i aquells relacionats amb ells, als quals m'he referit en la primera part de la meva conferència. Demanem:

La transformació de la totalitat del Tibet, incloent les províncies orientals de Kham i Amdo, en una zona d'"ahimsa" (no-violència).

L'abandonament per la Xina de la política de trasllat de població.

El respecte als drets humans i a les llibertats democràtiques fonamentals del poble tibetà.

La restauració i protecció de l'entorn natural del Tibet.

El començament de negociacions formals sobre la futura situació del Tibet i les relacions entre els pobles xinès i tibetà.

En la conferència d'Estrasburg vaig proposar que el Tibet es converteixi en una entitat democràtica i política totalment autogovernada.

Vull aprofitar aquesta oportunitat per exposar el concepte de zona “ahimsa” o santuari de pau, que és l'element central del Pla de Pau de Cinc Punts. Estic convençut que és d'una gran importància no només per al Tibet, sinó per a la pau i estabilitat d'Àsia.

El meu somni és que tot l'altiplà tibetà es converteixi en un refugi lliure, on els éssers humans i la naturalesa puguin conviure en equilibri harmoniós i pacífic. Seria un lloc on la gent de tot el món podria venir a la recerca del verdader sentit de la pau interior, fora de les tensions i pressió d'una gran part del món. El Tibet podria, en efecte, convertir-se en un centre creatiu per fomentar i desenvolupar la pau.

Aquests són els elements clau per a la proposada zona “Ahimsa”:

Tot l'altiplà tibetà seria desmilitarizat.

La fabricació, les proves i l'emmagatzemament d'armes nuclears i altres armaments a l'altiplà tibetà serien prohibits.

L'altiplà tibetà seria convertit en el parc natural o bioesfera més gran del món. Lleis estrictes s'imposarien per protegir la fauna i la flora; l'explotació de recursos naturals seria acuradament regulada per no danyar els ecosistemes pertinents; i s'adoptaria una política de desenvolupament continuat a les zones poblades.

La fabricació i l'ús de l'energia nuclear i altres tecnologies que produeixen residus perillosos serien prohibits.

Els recursos nacionals i la política estarien dirigits cap a una promoció activa de la pau i la protecció de l'entorn natural. Les organitzacions dedicades al foment de la pau i a la protecció de totes les formes de vida trobarien acollida al Tibet.

L'establiment d'organitzacions internacionals i regionals per a la promoció i protecció dels drets humans serien encoratjats al Tibet.

L'altitud i les dimensions del Tibet, així com la seva història única i profunda herència espiritual, fan que pugui perfectament exercir el paper d'un santuari de pau a l'estratègic cor d'Àsia. Això també seria d'acord amb el seu paper històric de nació budista pacífica i regió "amortidora", separant als grans i sovint rival poders del continent asiàtic.

Per reduir les tensions existents a Àsia, el president de la Unió Soviètica, el señor Gorbachov, va proposar la desmilitarització de les fronteres xinès-soviètiques, transformant-les en "fronteres de pau i bon veïnat". El govern del Nepal, anteriorment, va proposar que el país de Nepal, fronterer amb el Tibet, s'ha de convertir en zona de pau, encara que aquesta proposta no incloïa la desmilitarització del país.

Per a l'estabilitat i la pau a Àsia, és essencial crear zones de pau que separin als majors poders i adversaris potencials del continent. La proposta del president Gorbachov, que també inclou una total retirada de les tropes soviètiques a Mongòlia, ajudaria a reduir la tensió i la potencial confrontació entre la Unió Soviètica i la Xina. Una zona de verdadera pau ha de ser creada, evidentment, també per separar els estats més poblats del món, la Xina i l'Índia.

L'establiment de la zona “ahimsa” requeriria la retirada de les tropes i instal·lacions militars del Tibet, la qual cosa permetria també a l'Índia i el Nepal retirar tropes i instal·lacions militars de les fronteres himaláyiques amb el Tibet. Això tindria que ser dut a terme per acords internacionals. I seria molt interessant i beneficiós per als estats d'Àsia, particularment per a la Xina i l'Índia, ja que incrementaria la seva seguretat i alhora reduiria la càrrega econòmica de mantenir una alta concentració de tropes a remotes regions.

 

El Tibet no seria la primera regió estratègica en ser desmilitarizada. Parts de la península del Sinaí, el territori egipci que separa Israel d'Egipte, han estat desmilitaritzades des de fa algun temps. Sens dubte, Costa Rica és el millor exemple d'un país completament desmilitaritzat.

El Tibet no seria tampoc la primera zona convertida en reserva natural o bioesfera. Molts parcs han estat creats al llarg de tot el món. Algunes zones molt estratègiques han estat convertides en "parcs de la pau" naturals. El Parc de l'Amistat, a la frontera de Costa Rica i Panamà, i el projecte "Sí a la Pau", a la frontera de Costa Rica i Nicaragua, són dos exemples.

Quan vaig visitar Costa Rica, vaig poder veure com un país pot desenvolupar-se amb èxit sense exèrcit, per arribar a ser una democràcia estable, dedicada a la pau i a la protecció de l'entorn natural. Això va confirmar la meva creença de la meva visió del Tibet en el futur és un pla realista, no merament un somni.

Permetin-me acabar amb una nota personal d'agraïment a tots vostès i als nostres amics que avui no es troben aquí. La preocupació i el suport que han expressat per la difícil situació dels tibetans ens ha commogut enormement, i continua donant-nos valor per lluitar per la llibertat i la justícia; no amb l'ús de les armes, sinó amb les poderoses armes de veritat i la determinació.

Sé que parlo en nom de tot el poble del Tibet quan els dono les gràcies i els demano que no oblidin el Tibet en aquest moment tan crític de la nostra història. Nosaltres també esperem contribuir al desenvolupament d'un món més pacífic, més humà i més bonic. El futur Tibet lliure procurarà ajudar a totes les necessitats al llarg de tot el món, a protegir la naturalesa i a promoure la pau. Crec que l'habilitat dels tibetans per combinar les qualitats espirituals amb una actitud realista i pràctica ens permet fer una contribució especial, per modesta que sigui. Aquesta és la meva oració i esperança.

Per finalitzar, permeti'm compartir amb vostès una curta oració que em dóna una gran inspiració i determinació:

Per tant temps com duri l'espai
tant temps com romanguin éssers vius,
fins llavors, pugui jo també romandre
per dissipar la misèria del món.

Moltes gràcies.

Sa Santedat el Catorzè Dalai LamaTenzin Gyatso.
Oslo, Noruega, Desembre de 1989.

Texto original en anglès:
http://nobelprize.org/peace/laureates/1989/lama-lecture.html